La veritable llibertat d'expressió, arrelada en el principi il·lustrat de decidir per un mateix i assumir-ne les conseqüències, hauria de presidir com una màxima ineludible l'entrada de qualsevol redacció periodística. Aquest esperit de sobirania i independència és precisament el que dona sentit a l'assemblea general que fa l'associació de la premsa comarcal catalana.

Les paraules continuen pesant, i per això encara són incòmodes per a qui no vol que es diguin. Cap redacció comarcal escapa d'aquesta tensió: explicar el que passa al poble del costat, al ple municipal, a l'empresa que dona feina a mig carrer, té un preu, encara que sigui petit comparat amb el d'altres llocs del món. I per sostenir aquesta tasca calen, sempre, dos hàbits del cor que rarament coincideixen a parts iguals en una mateixa persona: la valentia i la tolerància.

La valentia no és només gosadia. Exigeix, primer, desprendre's del consens de l'època, d'aquell poder silenciós de tot el que ens envolta que ens fa confondre el que és habitual amb el que és correcte. És més fàcil repetir el que ja pensa tothom al voltant que aturar-se i preguntar-se si val la pena dir-ho d'una altra manera. Una redacció local que decideix explicar allò que incomoda el poder de proximitat, l'alcalde o alcaldessa, l'empresari o empresària, la parròquia i fins i tot els veïns i veïnes, exerceix aquesta mateixa valentia a una escala més petita, però no menys real que la dels grans noms de la història de la llibertat d'expressió

És més fàcil repetir el que ja pensa tothom al voltant que aturar-se i preguntar-se si val la pena dir-ho d'una altra manera

La tolerància, per la seva banda, és la virtut que permet que aquesta valentia no es converteixi en intransigència. És la capacitat d'escoltar qui pensa diferent, de donar veu als matisos, de no convertir cada desacord local en una guerra. En un món que premia la indignació i castiga la complexitat, aquesta tolerància resulta gairebé contracultural: no fa soroll, no genera titulars, però és la que sosté, dia rere dia, la confiança d'una comunitat amb el seu mitjà de referència.

La jornada de Balaguer, amb la seva Assemblea i la seva Convenció, no és més que un recordatori col·lectiu d'aquesta feina silenciosa. Editors i editores d'arreu del país es reuneixen per fer balanç i per reforçar-se mútuament davant els reptes que venen. No hi haurà, potser, grans discursos sobre llibertat d'expressió, però hi haurà, sense necessitat de dir-ho, l'exercici més senzill i més difícil d'aquesta llibertat: decidir, des de cada redacció comarcal, què val la pena explicar, i fer-ho amb la valentia i la tolerància necessàries.