Hi ha una manera de viure l'estiu que només s'entén quan s'ha crescut en un poble, i no té res a veure amb la calor ni amb les vacances: és la sensació de recuperar, any rere any, una versió de tu mateix que només existeix entre juny i setembre. Perquè als pobles l'estiu es viu diferent, sobretot perquè es viu en companyia. No cal trucar abans d'anar a veure algú: es baixa al carrer i, tard o d'hora, hi apareix algú conegut. Els fills poden sortir a jugar sols perquè tothom els coneix, i els pares saben que, si passa alguna cosa, hi haurà deu veïns a punt per ajudar. Aquesta confiança, aquesta xarxa invisible que es teixeix entre generacions, és potser el luxe més gran que ofereix la vida al poble: la llibertat de moure's sense por, sabent que sempre hi haurà algú que et coneix pel nom, i que això, avui dia, no es pot comprar enlloc.
I amb les ganes de sortir arriben també les tardes de piscina, amb aquella olor de clor barrejada amb crema solar, amb la música que surt de l'altaveu del socorrista, amb els crits dels nens que salten des del trampolí. Allà es fan les primeres amistats de l'estiu, es juga a cartes sobre la gespa, es comparteixen bosses de patates i es fan els plans per a la nit, mentre el sol va baixant i algú, sempre algú, diu que ja és hora de tornar cap a casa. I no calen grans plans per fer un bon estiu al poble: un partit de futbol al carrer, un gelat compartit assegut a la vorera, una bicicletada sense rumb fix, una nit mirant les estrelles des del terrat de casa d'algú. Són plans que, vistos de fora, semblen insignificants, però que amb els anys es converteixen en els records més sòlids que tenim, perquè el que fa memorable un estiu no és la grandiositat, sinó la companyia amb qui es viu.
Quan cau la nit i la calor amaina una mica, els carrers s'omplen de cadires tretes a la porta de casa, de converses que van d'una vorera a l'altra, de riures que es barregen amb el so dels grills. És el ritual de prendre la fresca, una tradició que ha resistit els aires condicionats i les pantalles, perquè no hi ha res que substitueixi la conversa cara a cara amb qui t'ha vist créixer. Els avis expliquen batalletes, els joves parlen de plans, i els nens, que haurien de dormir, s'entretenen encara una estona més abans que algú els digui que ja n'hi ha prou per avui. I llavors arriben les festes majors, aquell moment de l'any en què el poble es converteix en el centre del món: els carrers s'engalanen, la música surt de les places fins ben entrada la matinada, i tothom —fins i tot els que han marxat a viure a la ciutat— torna per no perdre-s'ho. És el moment dels retrobaments: aquell amic de la infància que ara viu lluny, aquella cosina que només veus un cop l'any, aquell veí que sempre et pregunta com et va la vida. Les festes majors són, en el fons, una excusa per tornar a ser qui érem, encara que sigui només durant uns dies.
I aquí és on m'agradaria aturar-me un moment, perquè no vull parlar només de nostàlgia, sinó de defensar-la. Vivim en una època que glorifica la pressa, l'agenda plena i l'estímul constant, i sembla que passar un estiu sense grans viatges ni plans espectaculars és, d'alguna manera, quedar-se enrere. Jo hi discrepo, totalment. Aquesta vida senzilla que t'ofereix el poble —una tarda de piscina, una conversa a la fresca, un vermut que s'allarga perquè ningú té pressa— no és una versió reduïda de la bona vida, n'és probablement la versió més honesta. Al poble no s'hi va per fer, s'hi va per ser: per estar amb qui t'estima, per no haver de demostrar res a ningú, per recordar que la felicitat no sempre necessita un escenari nou. En un món que ens empeny a produir, a viatjar, a acumular experiències com si fossin trofeus, el poble ens recorda una veritat incòmoda i alliberadora alhora: que la vida bona pot ser petita, repetida i lenta, i que precisament per això és inoblidable.
Passen els anys, canviem de feina, de ciutat, de vida, però l'estiu al poble sempre ens espera igual. Potser la piscina ja no és la mateixa, potser els amics d'infància ara tenen fills propis, però la sensació que desperta tornar-hi —aquella barreja de nostàlgia i alegria— es manté intacta. Perquè, al final, l'estiu al poble no és només una estació de l'any: és un lloc al qual sempre podem tornar, encara que només sigui amb el record.