Per viure com fins ara necessitem grans quantitats d’energia. Sabem que no podem continuar amb l’energia fòssil i que l’energia nuclear comporta riscos inassumibles en termes de salut pública i econòmica (Thee Mile Island, EEUU 1979, Sant-Laurent, França 1980, Txernòbil, Unió Soviètica 1986, Vandellòs I, Catalunya 1989, Fukushima, Japó 2011...) així que veiem la solució en les energies renovables, bàsicament l’eòlica i la solar, que són les més rendibles, però ho pensem amb la mentalitat «nuclear» de grans centres de producció, que bàsicament és el que proposa el Plater. La construcció d’aquestes infraestructures de producció centralitzades generaran grans quantitats d'emissions i condicionaran la terra i la seva biodiversitat; línies elèctriques de distribució, carreteres i blocs de formigó pels generadors eòlics, etc... La solució implica repensar el model de consum, no sols la producció d’energia, fins i tot si aconseguim un sintema d’energia neta en tot el seu procés i sense cap impacte en el medi ambient i la terra el problema real continuaria sent el model de vida, el consum...
Som masses? Pot ser si, en tot cas fa anys que consumim en set mesos el que la terra pot regenerar en un any i a més el sistema de producció i gestió de tot el que consumim genera grans quantitats d'emissions que alteren el clima, una cadena fatal que ens empeny a solucions d'urgència que encara acceleraran més el procés de degradació. La Xina neo-comunista ho ha qualificat de "victòria industrial" (1). Es refereixen a un fet concret i pràctic; la seva prodigiosa capacitat de produir aires condicionats econòmics per tot el món; un cada 6 segons en cada planta de producció; el que dispara el seu PIB... Però el PIB sols parla de producció material i no pas de benestar social. Qualsevol de les guerres que hi ha ara mateix al món són una olla de grills de PIB’s disparats, però la situació que generen és tràgica i no té res de progrés. El PIB pot pujar i les condicions laborals, sanitàries educatives degradar-se, el PIB ja no és un barem vàlid pel segle XXI.
L'obsolescència programada, pràctica universal en la producció industrial de tota mena d'aparells, consisteix a fer de forma conscient, proactiva i sistemàtica que els aparells tinguin una vida més curta de la que podrien tenir. A la pràctica això és una estafa i un atemptat ecològic, però l'administració ho tolera perquè afavoreix el PIB.
Els envasos d’un sol ús i els embolcalls barrocs; una capsa dins d’un altre i aquesta dins una bossa etc... faciliten el consum i acceleren la producció de gasos hivernacle, però no queda clar que millorin la nostra vida. Una de les excuses per promoure aquesta indústria dels envasos d’un sol ús és d'higiene quan de fet és un negoci ben brut... Després ens demanen que reciclem disciplinadament, en pro d’una altra indústria contaminant; naturalment que s’ha de reciclar, però sobretot s’ha de reduir i reutilitzar.
La indústria de l'automòbil és contaminat, inclosa la dels cotxes elèctrics, però més contaminat és «la indústria del desplaçament». Aquesta indústria es basa a promoure el desplaçament constant de persones i coses; des del punt zero, la nostra llar; treballem en una direcció a x km de distància. Comprem els subministraments en la direcció contrària a X km més, tenim el lleure organitzat en una tercera direcció diferent de les anteriors i allò que ja no trobem enlloc ho trobem a internet i arriba a casa després de fer milers de kilòmetres de distància dins un contenidor, també la fruita més barata etc... finalment anem de vacances el més lluny possible de casa, d’aquest «sistema domèstic» que ens asfixia. Sols estudiant aquestes coses i buscant-li solució podem plantejar-nos seriosament el canvi climàtic, perquè no és un problema d’energia sinó de consum. Ens diran que serà a canvi de viure pitjor, però viurem millor. Els del Plater passen el plateret entre cara de pena i d’amenaça tot dient que ja no hi ha marge per buscar altres solucions, mentre ens empenyen al precipici dels seus interessos...diguem-los no, gràcies!
1 Vilaweb / The Washinton Post Els fabricants xinesos es fan d'or amb la calor a Europa
Peu de foto:
Aquesta ouera de plàstic, que pot usar-se durant anys resulta molt mès ecològica que les oueres de cartró «reciclat» de vida efímera.
Foto: Joan Casellas Arxiu Aire