La intel·ligència artificial ja ha entrat a les redaccions. I no cal amagar-ho. Seria absurd fer veure que no existeix o que ningú la fa servir. Pot ajudar a ordenar informació, a revisar un text, a detectar errors, a contrastar una dada o, simplement, a sortir d'un bloqueig. Com a eina, pot ser útil. El problema comença quan deixa de ser una ajuda i passa a decidir per nosaltres. Pot ser un bon copilot, però mai hauria de ser el pilot.

A les pàgines d'opinió, aquest límit és especialment delicat. En els darrers mesos, diversos mitjans internacionals com el Washington Post, Sports Illustrated i altres, han hagut de retirar articles perquè s'hi havia fet un ús no declarat de la IA, perquè contenien cites inventades o, directament, perquè l'autor no existia. No és una anècdota ni un error greu. És una esquerda en la confiança.

Quan un lector llegeix una columna, no espera només frases ben construïdes. Espera una mirada. Una manera de veure el món. Una opinió discutible, potser incòmoda, però assumida per algú que hi posa el nom i la cara. L'opinió no consisteix només a escriure correctament. També és pensar, dubtar, mullar-se i respondre d'allò que es diu.

Quan un lector llegeix una columna, no espera només frases ben construïdes. Espera una mirada. Una manera de veure el món.

La IA pot ajudar a escriure, però no pot substituir el pensament. Pot ordenar arguments, però no ha viscut res. Pot generar un text aparentment impecable, però li falta allò que fa creïble una veu humana: experiència, contradicció, intenció, estil propi i fins i tot una certa imperfecció.

Per això els mitjans hem de posar normes clares. No es tracta de prohibir-ho tot, sinó de saber on és la ratlla: si la IA s'ha utilitzat de manera substancial, cal dir-ho; si hi ha dades, fonts o cites, cal verificar-les; i si un article està escrit majoritàriament per una màquina, no es pot presentar com si fos l'opinió personal d'un articulista.

Però aquesta exigència també ha d'anar en l'altra direcció. Els editors no només hem de vigilar què entra a les nostres pàgines. També hem de defensar què en surt. Les grans empreses d'intel·ligència artificial no poden alimentar els seus models amb textos periodístics sense permís, sense reconeixement i sense cap contraprestació. El periodisme té un cost. Demana temps, ofici, criteri i responsabilitat.

Editorialment, ho hauríem de formular sense embuts: la IA pot llegir-nos com ens llegeix qualsevol ciutadà, però no pot saquejar-nos com si el periodisme fos una pedrera gratuïta. La diferència és important. Una cosa és ser font d'informació pública; una altra, convertir-se en combustible d'un negoci aliè.

La IA és aquí i no marxarà. La qüestió no és negar-la, sinó governar-la. A les redaccions pot ser una bona eina. A l'opinió, només pot ser això: una eina. La veu, el criteri i la responsabilitat han de continuar sent humans. I els continguts periodístics, també. Perquè si un dia deixem que la màquina piloti l'opinió i, alhora, permetem que saquegi sense límits el treball dels mitjans, encara podrem tenir textos ben escrits —però haurem perdut allò que els feia necessaris: una veu pròpia i una responsabilitat que ningú no pot delegar.