Sospito que estic envellint perquè cada vegada més tinc aquella sensació, pròpia de persones ancianes, que no reconec el món que m’envolta. Em sento estranya, incòmoda. No sé en quin moment em vaig perdre. Amics amb qui havia compartit nits boges, ideals de rebel·lió i, sobretot, la il·lusió i la convicció que podríem canviar el món i fer-lo més tolerant, més acollidor  i menys violent, em confessen el seu rebuig cap a les persones migrades: delinqueixen, diuen. Així, en general. També familiars amb qui havia compartit l’alegria i la innocència de la infantesa, tan lliure de suspicàcies i ressentiments, m’expliquen que aniran a les llistes electorals de l’extrema dreta, argumentant l’amenaça del gran relleu (Grand Reemplacement en l’original francès).

Faig l’esforç d’entendre-ho. Em costa. No és gent que es vegi directament perjudicada per aquesta població nouvinguda. No viuen als seus barris, no els disputen el lloc de treball, sovint ni tan sols van a les escoles dels seus fills. L’auge de l’extrema dreta no es dona, principalment, en els barris mal anomenats obrers. L'ascens de formacions que fa pocs anys eren marginals mostra que aquest discurs ja no és patrimoni d'uns quants grups ultres. És especialment visible entre les classes mitjanes, a Catalunya sovint provinents de l’independentisme, que han assumit sense vergonya el lema de la prioritat nacional. Suposo que per por d’un futur incert, per resistència al canvi. Sigui com sigui, el motor d’aquest fenomen té a veure amb l’emoció més que no pas amb la raó.

Catalunya, afortunadament, no tornarà a ser el que era. Ha esdevingut diversa, heterogènia i plural i aquest és un fet irreversible. Com tots els canvis, quan es donen de forma abrupta i amb intensitat, hi ha friccions i desajustos que caldrà corregir. Els serveis públics es tensionen i demanen ser redimensionats. Catalunya ha crescut molt en pocs anys mentre que l'oferta d'habitatge, les plantilles sanitàries o les infraestructures educatives no ho han fet al mateix ritme. La pobresa i l’exclusió poden generar problemes de convivència i episodis de delinqüència, però les dades no avalen els relats que presenten la immigració com la causa principal de la inseguretat. Obsessionar-se amb aquestes friccions i donar-ne la culpa a la baula més feble és un error. No aconsegueixo trobar arguments sòlids que justifiquin aquesta actitud, aquesta por desmesurada. D’altra banda, confiar en els discursos vacus i enganyosos de l’extrema dreta per donar resposta a aquests reptes resulta ingenu, una fugida endavant.

Però si la por al canvi explica una part d’aquesta deriva, no n'explica l'origen profund. La pregunta és per què aquesta por arrela avui amb tanta facilitat. El problema és que s’han deteriorat els mecanismes de distribució de la riquesa. Les grans plataformes que s’han apoderat del món les últimes dècades i que tenen més riquesa i més capacitat de control i influència, i, per tant, més poder que la majoria d’estats, han contribuït a erosionar alguns dels consensos sobre els quals s'havia construït la convivència. Els estats tenen dificultats per mantenir uns serveis públics universals i de qualitat perquè un percentatge pornogràfic de la riquesa està en poquíssimes mans que no paguen impostos. Aquest és el repte, que aquest reduït grup de multimilionaris se sotmetin a les regles del joc. Reconec que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla.

Sovint tinc la impressió que aquest debat actua com una poderosa estratègia de distracció respecte dels problemes estructurals que hauríem d'afrontar. I curiosament, aquesta conversa pública s’origina, s’alimenta i s’inflama a les xarxes socials, programades per algoritmes dissenyats per aquests mateixos magnats. Potser per això em costa tant reconèixer el món que m'envolta: perquè mentre discutim sobre els qui arriben, cada vegada parlem menys dels qui manen.