En un portal especialitzat llegeixo que torna la sabata de pell i que el boom de les vambes que ho ha inundat tot els últims vint anys comença a fer figa. La notícia em provoca un AIM (Autobiographical Involuntary Memory): una magdalena de Proust, vaja. I evoco els noranta treballant encara al costat del pare, mestre i brúixola. Un grup de quatre o cinc tècnics i encarregats magregen quatre pells esteses sobre el taulell: les estiren, les dobleguen, les acaricien. Busquen el llustre que aflora de dins cap a fora. Aquell tacte càlid i emmotllable, que s’adapta i abraça protector la mà que el pressiona. Discuteixen si l’estructura de cada pell és suficientment arrodonida, si acompanya prou bé el moviment sense crispar-se ni plegar-se, sense que es trenqui la flor. I sento l’olor inconfusible de la napa dins el meu cap –ara que el meu olfacte s’esllangueix– i el record esdevé més vívid, més profund.

Diuen que torna la napa i amb ella torna també una manera de mirar i tocar el món. Càlida i indestructible, antònim d’ostentació i de soroll, enemiga de l’animal print, les brillantors i les fluorescències. Un retorn als orígens. I em sembla que això va més enllà de la moda. Té a veure amb recuperar un temps que fluïa més lent, menys histèric i estrident. Temps de llegir diaris, d’enganxar amb cola les peces d’un gerro trencat, de llustrar les sabates amb betum i de cosir i descosir les vores dels pantalons per adaptar-los al creixement dels adolescents. Certament, també eren temps més bruts, més bastos i primitius. La violència era més present a les cases, sense dubte.

Als anys noranta les sabates i les jaquetes eren de pell. Al llevant espanyol es fabricaven més de cent milions de parells de sabates anuals per als Estats Units, que en consumia cinc parells per habitant i any. Avui en consumeix quasi vuit, la Xina ronda els tres i els mil cinc-cents milions de persones que poblen el continent africà es conformen amb un parell anual (u coma quatre per ser més exactes). La desigualtat té moltes cares.

Els Estats Units va ser un dels primers països a expulsar la indústria del seu territori. El consideraven un sector decrèpit i apostaren decididament i potser una mica temeràriament pels serveis i per la tecnologia. A l’entrada del segle XXI amb la globalització els europeus vam adoptar l’American way of life, més casual i desenfadat en el vestir. També en el menjar. Les vambes i les hamburgueses ens van envair. Les corbates es van convertir en una espècie en risc d’extinció. La vida va esdevenir més còmoda i més despresa. També més ràpida i àgil, menys protocol·lària. La indústria va traslladar-se cap a la Xina, que oferia mà d’obra abundant i barata i polítiques industrials agressives per atraure inversions. Alguns pensàvem que comprar més barat contribuiria a deixar-nos sense feina. A pilota passada hem pogut comprovar que el treball l’hem mantingut, però els salaris s’han precaritzat i tenir feina ja no és sinònim de poder sobreviure dignament. La globalització ha marginat molta gent a les societats occidentals i ens ha situat a la vora del precipici des del punt de vista mediambiental. La desigualtat ha crescut fins a nivells obscens i la tecnologia en mans d’uns pocs irresponsables ens fa més vulnerables i tremendament influenciables. Quatre llestos s’aprofiten del nostre desconcert i amb vàcues promeses i molta demagògia s’emporten el gat a l’aigua.

Quatre llestos s’aprofiten del nostre desconcert i amb vàcues promeses i molta demagògia s’emporten el gat a l’aigua

I en aquest context és fàcil deixar-se portar per la nostàlgia. Però tornar enrere no és el camí. No és mai el camí. Alguns tornaran a comprar sabates de pell i potser fins i tot a llegir diaris –n’hi ha que no hem deixat mai de fer-ho–. Però el futur està per venir i definir-lo no és a les nostres mans. Com deia Mayor Zaragoza, «la creativitat humana per resoldre conflictes és infinita». Sempre hi ha una sortida, fins i tot quan ens sembla que és impossible, i ens portarà com ha de ser cap a mons nous, inexplorats i enigmàtics. I els nostres fills sabran com afrontar-los i sentiran que aquell és el seu món. I potser quan es facin grans sentiran nostàlgia i voldran per moments, infructuosament, recuperar-lo.