Avui us faig una confessió. Feia anys que no tenia tants dubtes. Som a les portes de les eleccions generals del 29-N i encara no tinc ni idea de quina papereta posaré a l’urna. Per contra, tinc ben clar (claríssim, diria jo) quines opcions no escolliré sota cap concepte. Però em costa déu i ajuda decidir a qui confiaré el meu vot aquest cop.
Sembla que faci dècades d’aquells temps en què el projecte independentista va aconseguir seduir dos milions de votants. No fa ni deu anys, aquí a Catalunya, la política es vivia amb intensitat (tant si eres partidari del sí com del no), l’havíem incorporat a la nostra rutina i, qui més qui menys s’atrevia a fer el seu míting sobre els avantatges que Catalunya esdevingués un estat independent (entre les persones favorables a la independència) o els avantatges de seguir formant part de l’Estat espanyol (entre les persones contràries a la secessió). Es veu que el fervor era tant que fins i tot es van trencar famílies quan els seus membres tenien punts de vista oposats. Però aquell ideal polític capaç d’engrescar centenars de milers de persones ha acabat a la paperera de la història. Ben poc queda d’aquell esperit que va ser capaç de mobilitzar persones de totes les edats l’octubre del 2017.
Els partits que van fer possible l’1-O avui es tiren els plats pel cap amb la mateixa crueltat que critiquen les propostes de la resta de formacions polítiques representades al Congrés dels Diputats. Resulta d’allò més decebedor, perquè aquest enfrontament converteix en un miratge qualsevol possibilitat d’entesa per defensar plegats els interessos d’una Catalunya menystinguda i maltractada per tants i tants governs espanyols (aquí podem fer menys distincions de les que ens agradaria). El pèssim estat de la xarxa de Rodalies, que fa dècades que va començar a coixejar és la cirereta del pastís d’un dèficit crònic en les inversions al nostre país. És l’exemple més escandalós, però no l’únic.
Tot plegat ha fet bona part de la ciutadania s’avorrís de la política, sobretot els votants d’esquerres, que se senten orfes de propostes que els representin. La dreta, per contra, sembla engrescada com mai, precisament confiant que el desencís dels votants indecisos i d’aquells que no s’identifiquen amb cap formació concreta faci que es quedin a casa en benefici seu.
Encara que no sàpiga a qui votar, continuo defensant que és important exercir el nostre dret a vot, un dret que nosaltres, les dones, no fa ni un segle que tenim.
Però el desencant no ens hauria de fer oblidar que, encara que sigui a les nostres esquenes, el govern que es formi després del 29-N i el Congrés que en resulti tindran a les seves mans decisions d’allò més importants per al nostre futur: a ells els pertocarà impulsar mesures que limitin o moderin el preu de l’habitatge, promoure iniciatives fiscals que vetllin pels interessos de la classe treballadora, redactar normes que protegeixin els més vulnerables o lleis que garanteixin la igualtat de totes les persones, vetllar per l’accés universal a l’atenció sanitària, protegir les víctimes de la violència masclista, promoure la recuperació de la memòria històrica... Per això, encara que no sàpiga a qui votar, continuo defensant que és important exercir el nostre dret a vot, un dret que nosaltres, les dones, no fa ni un segle que tenim.
De ben segur que som moltes les persones que ens trobem en la mateixa tessitura. Potser moltes buscaran consell en indrets inesperats ara que la intel·ligència artificial forma part del nostre dia a dia encara que no ho vulguem: només cal fer una cerca a Google per topar-nos-hi. Potser hi cercaran informació pensant que els farà una recomanació objectiva. Res més lluny de la realitat, sobretot depenent de la plataforma a la qual es faci la pregunta. Hi ha eines més ètiques que altres, però potser la població general ho desconeix...
Segons l’estudi La IA també votarà al novembre, elaborat pels investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Ferran Lalueza, Cristina Aced i Víctor Gil, de Science 4 Insights, tot i que, quan se li pregunta sobre política, evita posicionar-se en el 85% dels casos, quan ho fa, recomana, per aquest ordre, el PP (19,9%), el PSOE (16,3%) i Sumar / Frente Amplio (15,7%). Tanmateix, aquests percentatges han canviat en només un mes: aleshores, el Partit Socialista era l’opció preferida de la IA.
Igual de perverses i esbiaixades poden ser les recomanacions que ens apareguin a les xarxes socials. En el meu cas, l’algoritme no em coneix prou bé. Trobo ben curiós que, tot i estar indecisa i haver-ho verbalitzat en diverses sobretaules, no m’apareguin publicacions encaminades a seduir-me. Veig que està més preocupat per fer-me recomanacions per gastar-me els diners que en dissoldre els meus dubtes electorals.
Només em mostra vídeos contraris a la ultradreta, com si m’hagués de convèncer de res! O és potser aquesta la seva estratègia: posar-me la por al cos contra el llop perquè acabi decantant-me per una opció que potser no sigui la preferida, però sigui ‘la més útil’ per aturar aquest espantall?
Sigui com sigui, us ben asseguro que el proper 29 de novembre derrotaré l’avorriment i acudiré a la meva cita amb les urnes. Potser ho faci amb la bossa farcida de paperetes i les butxaques plenes de dubtes, però compliré.