Hi ha vagues que neixen d'un conflicte laboral, d'una retallada de drets o d'una decisió política que perjudica directament els treballadors. I n'hi ha d'altres, com la d'aquest 11 de novembre, que plantegen més preguntes que respostes. La primera, i potser la més important, és a qui beneficia realment aquesta vaga. La segona, qui haurà de respondre. Parlem-ne.
El dret de vaga és una conquesta democràtica indiscutible. Una eina fonamental que ha permès avançar en drets laborals i socials que cal preservar. L’exercici d’aquest dret de vaga i la convocatòria de vagues generals parteixen, habitualment, del món laboral, dels sindicats majoritaris i es convoquen en contra de la vulneració, precisament, d’aquests drets laborals i socials. Ara bé, la vaga d'aquest 11 de novembre té, unes característiques singulars. I és que neix del moviment pel dret a l'habitatge -que pren força amb el desnonament de la recentment traspassada Maricarmen i les acampades a les places- i recull un malestar social que, d’entrada, no té res a veure amb el món laboral. Això és el que ha fet difícil preveure quin seria el seguiment i fa difícil de preveure a qui beneficiarà i, també, qui haurà de donar respostes.
El fet que la convocatòria partís dels moviments socials i no pas dels sindicats majoritaris no és una qüestió menor. I és que l’ordre dels factors ajuda a entendre la naturalesa de la mobilització. En cap moment no van ser els sindicats laborals els qui van liderar la protesta (per bé que a dia d’avui s’han mobilitzat i fet forts en entrades de polígons i carreteres), sinó que la protesta partia d’altres moviments i sectors de la societat que treballen per a noves emergències.
El fet que la convocatòria partís dels moviments socials i no pas dels sindicats majoritaris no és una qüestió menor. I és que l’ordre dels factors ajuda a entendre la naturalesa de la mobilització.
Que l'habitatge s'ha convertit en un dels grans problemes socials del país és indiscutible. Que tenir feina ja no garanteix poder pagar un lloguer, també. Per tant, està clar que la precarietat no es mesura únicament en el salari que es cobra, sinó en allò que aquest salari permet fer. I quan treballar no garanteix disposar d'un sostre, alguna cosa falla profundament en el nostre model econòmic i social.
Però reconèixer aquesta realitat no hauria d'impedir-nos preguntar-nos si una vaga general és l'instrument més adequat per transformar-la.
Tradicionalment, les vagues han tingut destinataris identificables: una empresa, una patronal o un govern que havia adoptat determinades decisions. En aquesta ocasió, en canvi, no queda prou clar contra qui es dirigeix la protesta. Contra els empresaris? Contra els propietaris dels habitatges? Contra els fons d'inversió? Contra els fons voltors? Contra els governs que no han estat capaços de garantir polítiques d'habitatge eficaces? Contra els partits que han impedit aprovar determinades mesures?
Probablement, contra tots una mica. I aquest és precisament un dels riscos de la convocatòria: quan les responsabilitats es dilueixen, també es fa més difícil exigir resultats.
Hi ha, a més, una paradoxa política que mereix una reflexió. La vaga arriba en un context preelectoral i amb el PSOE mostrant sintonia amb bona part de les reivindicacions que la inspiren. És legítim preguntar-se com s'explica que una mobilització que reclama canvis en les polítiques públiques pugui trobar complicitats entre aquells que han tingut responsabilitats de govern. I, sobretot, fins a quin punt aquesta coincidència contribueix a resoldre els problemes o a traslladar les responsabilitats cap a altres actors polítics.
És legítim preguntar-se com s'explica que una mobilització que reclama canvis en les polítiques públiques pugui trobar complicitats entre aquells que han tingut responsabilitats de govern.
Perquè governar també vol dir assumir responsabilitats. No n'hi ha prou de compartir les reivindicacions de qui protesta. Cal explicar què s'ha fet, què no s'ha pogut fer, per què no s'ha fet i quines mesures concretes es proposen per canviar la situació.
Però tornem a la pregunta inicial: a qui beneficia la vaga?
Beneficia les persones que no poden pagar un lloguer? Potser, si serveix per aconseguir compromisos polítics i mesures efectives. Beneficia els treballadors que perdran un dia de salari per secundar-la? Dependrà dels resultats. Beneficia les petites empreses i els autònoms que hauran d'afrontar una jornada d'aturada sense tenir cap capacitat real per modificar les polítiques d'habitatge? Difícilment de manera immediata.
Les vagues no s'han de valorar únicament pel nombre de persones que aconsegueixen mobilitzar, sinó també per la seva capacitat de transformar la realitat i per si les reivindicacions arriben a bon port o no. Al final, qualsevol vaga requereix que algú prengui responsabilitats i impulsi solucions. I és aquest algú el que no queda gens clar, sobretot tenint en compte que el partit que governa li dona suport i que estem a les portes d’unes eleccions.
Per això, el que resulta inquietant és que una mobilització d'aquesta magnitud pugui acabar sense responsables clarament identificats, sense compromisos verificables i sense una resposta concreta a les persones que pateixen els problemes que denuncia. Perquè, al capdavall, l'èxit d'una vaga no hauria de ser aturar un país durant un dia, sinó contribuir a fer que l'endemà sigui una mica millor per a les persones que hi viuen.