Nosaltres, Pèrsia i l’Islam

El poder musulmà a la Península Ibèrica va abastar des del 711 fins a 1492. Però el que coneixem com a Catalunya Vella va quedar de nou sota dominació cristiana relativament aviat. Barcelona va ser ocupada pels francs l’any 801 i a mitjan segle XII l’expansió impulsada per Ramon Berenguer IV ja atenyia Tarragona, Tortosa i Lleida. Després vindran la conquesta per Jaume I de Mallorca, l’any 1229, i de València, l’any 1238. La petjada entre nosaltres del món islàmic és profunda i duradora en l’agricultura, la construcció, el pensament científic,... I de fet fins a l’expulsió dels moriscos decretada per Felip II a l’inici del segle XVII, la convivència entre cristians i musulmans va ser en molts indrets i en força vessants enriquidora.

L’èxit l’any passat de la pel·lícula Sirat va posar damunt la taula l’al·legoria del pont penjant de Sirat, que, segons una tradició musulmana, cal travessar sobre l’infern per arribar al paradís.  I precisament el pont de Sirat és una de les referències que trobem en un dels clàssics sufís d’origen persa, La conversa dels ocells, una obra escrita a la fi del segle XII o l’inici del XIII pel Farîd ud-Dîn Attâr.

Des del món occidental acostumem a aproximar-nos a l’antiga literatura persa des de la fascinació i la consideració d’un cert exotisme. Però, quan ens hi endinsem amb rigor, comprenem que, més enllà de la curiositat que puguem sentir per cultures llunyanes, aquell món persa tenia més connexions amb la nostra cultura del que podríem intuir.

D’una banda, pel contacte i els intercanvis  recurrents dels perses amb el món grec, incloent-hi l’ocupació d’Alexandre Magne d’aquelles terres. La civilització grega i hel·lènica ens resulta, per raons prou conegudes, ben propera als qui som mediterranis. Però també és prou sabut que han sorgit debats sobre la influència de textos musulmans en la Comèdia (1321) de Dante Alighieri, el qual, durant els anys que va ser a Bolonya (1290-1295), va tenir accés a versions llatines de textos àrabs. En cap cas, això es pot utilitzar per qüestionar l’excel·lència de Dante, però és ben cert que antigament no hi havia tan nítida la consciència de plagi i es considerava natural i legítim integrar en la pròpia obra el que havies après en la lectura d’altres textos que t’havien interessat o meravellat. Això contribuïa a difondre i compartir pensaments, intuïcions literàries, sabers ancestrals.

Antigament no hi havia tan nítida la consciència de plagi i es considerava natural i legítim integrar en la pròpia obra el que havies après en la lectura d’altres textos.

En tot cas és ben conegut i explícit que un dels primers llibres de Ramon Llull després de la seva conversió va ser la Lògica del Gatzell o Lògica en rimes, que es nodreix de l’obra del pensador del Khorasan persa  Abu-Hàmid al-Ghazalí (1058-1111).

Potser l’escriptor en persa més llegit al món occidental és Mowlânâ Jalâl ud-Dîn Balkhî Rûmî, conegut entre els perses com a Mowlana i entre nosaltres com a Rumi, un nom que hem d’associar a l’Imperi Romà Oriental. Nascut a Balkh, que a hores d’ara és Afganistan, venia d’una família del Khorasan iranià i amb la seva família es va instal·lar a Konya (a hores d’ara Turquia), per esquivar l’expansió mongola.

Anterior i referent per a Rumi era Farîd ud-Dîn Attâr, nascut al segle XII a Nixapur, ciutat del Khorasan iranià i mort dins la primera meitat del segle XIII. Amb antecedents com Avicenna i Al Ghazzali, sabem que Attar era un perfumer, un home savi i un guia espiritual. El màxim expert en Attar i principal curador de les edicions perses de la seva obra és Mohammad Reza Shafie’i Kadkani. El llibre més llegit d’Attar és La conversa dels ocells. Se’n conserven més de cinc-centes còpies manuscrites diferents i conté 4724 dístics.

Attar és un autor que es mou amb comoditat entre el lirisme i l’espiritualitat. La seva obra té una naturalesa sufí i des del misticisme vol acompanyar i orientar els lectors en el camí d’allunyament respecte a la dimensió material del món per encaminar-los vers la unió amb Déu, com Ramon Llull o Teresa d’Àvila.

Llegir avui La conversa dels ocells del segle XII és acostar-nos a una cultura persa prodigiosa per ella mateixa i relligar el que som amb l’espiritualitat sufí.

Llegir avui La conversa dels ocells del segle XII és acostar-nos a una cultura persa prodigiosa per ella mateixa i relligar el que som amb l’espiritualitat sufí, que integra la visió de l’Islam, sense desprendre’s del tot del mazdeisme previ i del territori històric i espiritual on conflueix amb el llegat hebreu i la visió cristiana. I hi percebem ressons nítids d’un hinduisme que intueix la unitat profunda dels éssers.

En el mateix període històric, el segle XII, apareixen a les terres occitanes dos corrents amb una inspiració espiritual propera al misticisme: la Càbala i els càtars. Una mateixa etapa, doncs, en què éssers humans que vivien en indrets allunyats coincidien a sentir-se interpel·lats per un renovat anhel de transcendència i a adquirir distància respecte a la realitat material dominant, massa dominada per la violència i l’afany d’acumular poder.

A La conversa dels ocells, Farid ud-Din Attar ens ofereix la narració del trajecte que emprenen els ocells, guiats per la puput, vers el Simurgh, l’au mitològica que, havent viscut milers d’anys, encarna la memòria i la saviesa. Trenta ocells aconseguiran travessar les set valls i arribaran a veure el Simurgh i “trenta ocells” és el que significava Simurgh en el persa de l’època. El Simurgh, doncs, com un mirall, fruit del llegat heretat i de les transformacions que ells mateixos havien sofert.

Els nostres lligams amb l’univers musulmà ens conviden a acostar-nos-hi amb respecte. També en el cas del persa, una llegua indoeuropea com la nostra que ens ha aportat paraules com: llimona, taronja, espinac, escacs, alfil, préssec-albercoc, persiana,... Enmig de la irracionalitat dels conflictes bèl·lics és bo recordar-ho. La millor vacuna contra la intolerància i el fanatisme és el coneixement.