Aquest cap de semana, del 13 al 15 de novembre, Cassà de la Selva (permeteu-me que aquest mes sigui més localista que mai i parli del meu poble, perquè el tema s'ho val) celebra la desena edició del festival Càntut, una cita que aplega gent de tot el país per parlar, debatre i, sobretot, cantar al voltant del que anomenem música de tradició oral. És a dir, aquella que s'ha anat transmetent de generació en generació al nostre país i, en aquest cas, especialment a les comarques gironines.
El programa del Càntut és molt extens, amb més de trenta propostes i actuacions destacades pensades específicament per al festival cassanenc. Però segurament el que li ha donat més vida i una imatge pròpia al llarg d'aquests deu anys han estat els àpats cantats que s'hi fan al migdia i al vespre, i que des de l'any passat s'han estès al matí i a la tarda. Vull dir que hi ha esmorzars, dinars, sopars, vermuts i cafès amb cançons, i, tot i que hi ha grups i cantants que se n'encarreguen de l'animació, el millor és que els protagonistes dels àpats són les persones que hi assisteixen i que canten amb els artistes. Ja des del primer any van ser un gran èxit, i avui aconseguir una de les entrades que permeten accedir a aquests àpats cantats és una odissea: les places s'exhaureixen en pocs minuts, i només uns quatre-cents privilegiats hi poden ser, perquè la fama del Càntut ha arribat arreu.
Però no es tracta, en aquest article, de fer-vos publicitat del Càntut ni de convidar-vos a assistir-hi (que també, és clar), sinó de recordar com va començar tot. Els dos promotors, l'Albert Massip i en Francesc Viladiu, es van presentar a Cassà amb la idea i, abans de tirar-la endavant, van començar a parlar amb entitats i gent del poble per veure com responia la gent a la proposta, com la veien i si estarien disposats a col·laborar-hi. També van venir a veure'ns a l'Editora Cassanenca, que fem la revista Llumiguia i el Cassadigital.cat, i ens van demanar que els ajudéssim, perquè tenien clar que la premsa local, la premsa de casa, era vital per a un projecte d'aquestes característiques. No es tractava de fer venir els grans mitjans de fora, que també anirien bé, sinó sobretot d'aconseguir que la gent del poble entengués que el festival també era seu. No ens van haver de convèncer gaire, perquè la idea i el projecte entusiasmaven tothom. I crec que avui el Càntut és a Cassà una cita importantíssima, que marca el ritme quotidià del poble i que ningú es vol perdre. Nosaltres, des del primer dia, hi vam donar suport, n'hem explicat cada edició i hem vist com el festival creixia fins a convertir-se en un referent de tot el país, sense deixar mai de ser una festa de la gent de Cassà.
Suposo que això ho podríem estendre a molts altres punts del país, on una idea inicial d'un determinat col·lectiu ha estat impulsada i potenciada per un mitjà de comunicació local, que ha estat el primer a creure-hi i el que ha permès que la ciutadania de cada poble també se la fes seva. Aquesta capacitat de fer poble, de fer comarca, de fer territori, és la que té la premsa local i comarcal. És una de les funcions que hem assumit sense que ningú ens ho demanés, però que ens enorgulleix, perquè en cada cançó que sona al Càntut, nosaltres també hi posem una mica la nostra veu.
I per als qui vulgueu venir, ja ho sabeu: del 13 al 15 de novembre el Càntut us espera amb els braços oberts. Teniu tota la programació a www.cantut.cat, on hi poder trobar Roger Mas i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Mazoni, Laia Glück, Joan Garriga i Carles Belda, Cia. Fèmut, Judit Neddermann i Trio Fortuny, Manel Gost, Jaume Arnella i els Solistes de la Costa, Ebri Knight, Neus Borrell i Elena Tarrats, Miquel Gil i Miquela Lladó, Mar Pujol, La Portera, Eloi Madrià, Germà Negre, Àngel Girona, Porró, Mam i Pipa, Casanova sense s, l'Escola Municipal de Música Pere Mercader... i no oblideu l’himne d’aquesta desena edició del festival, la cançò del lladre: Adéu, clavell morenet, adéu, estrella del dia!