Hi ha dues maneres (bé, n’hi ha més, és per simplificar) d’abordar un desastre: buscar-ne els culpables o investigar-ne les causes. Hi ha una certa tendència humana a triar la primera via, tot i que només la segona és útil per evitar la repetició de les males decisions.
El llibre del Levític detalla les instruccions que Jahvè va donar a Moisès perquè les complís el seu germà Aaron en la seva funció de gran sacerdot. El dia anual de la purificació havia de prendre dos bocs. Amb el primer s’havia de captenir com segueix: «Degollarà el boc del sacrifici pel pecat del poble i durà la seva sang darrera el vel, i farà amb la sang com ha fet amb la sang del vedell: l'aspergirà damunt i davant el propiciatori, i farà expiació, damunt el santuari, de les impureses dels israelites, dels seus mancaments i de tots els seus pecats. Igual farà a la tenda de l'oracle, que és amb ells enmig de les seves impureses.» Llavors venen les instruccions per al segon animal. «Un cop acabada l'expiació del santuari, de la tenda de l'oracle i de l'altar, farà acostar el boc viu. Li posarà les mans sobre el cap, confessarà damunt d'ell totes les faltes dels israelites, tots els seus mancaments i tots els seus pecats, i els farà passar damunt el cap del boc, que aviarà al desert per mitjà d'un home destinat a això. Així el boc portarà damunt seu totes les seves faltes cap a una regió desolada, i el deixaran anar lliure al desert.» Aquest és l’origen bíblic de l’expressió «boc expiatori».
Quan hi ha un desastre com el terrible accident ferroviari de la setmana passada a la línia d’alta velocitat Madrid-Sevilla no esperem al final del dol per treure les destrals de l’armari i llançar-nos a decapitar responsables. Qui ha badat ha de plegar, sens dubte, i si no plega els qui el manen l’han de despatxar, però si ens centrem en això i només en això, quan haguem degollat el boc del sacrifici i enviat al desert el boc expiatori les causes de la tragèdia romandran intactes. El gran perill és que el sacrifici ens tranquil·litzi, ens ajudi a passar pàgina, i no fem allò realment important: investigar seriosament les causes i posar-hi remei perquè no torni a passar. Lamentablement, una atmosfera política i mediàtica dominada per la cridòria, l’insult i la superficialitat no és el millor entorn per propiciar la racionalitat necessària. Sigui a les cambres o a les tertúlies, el suposat debat és el mateix que la vida segons Macbeth: «una història explicada per un idiota, plena de soroll i fúria, que no significa res».