La política és el terreny on es posen regles a la discrepància, intentant arribar a consensos que permetin la construcció civil. Els elements essencials de la democràcia són els jocs de poders i contrapoders per aconseguir una millora social harmònica, on ningú se senti exclòs i on tothom pugui defensar les seves idees en llibertat. El poble elegeix els seus representants, per tal que la majoria governi i les minories evitin la marginació fent una oposició fiscalitzadora. Però darrerament el sistema s’està decantant vers la confrontació i la destrucció de l’adversari. On la diferència és barricada i on s’ataquen les persones, el seu entorn i els seus aliats, siguin permanents o circumstancials. En lloc de cercar una convivència pacífica, es cerquen els punts febles i s’argumenten acusacions, certes o falses, per desacreditar els adversaris i convertir-los en enemics, volent foragitar-los d’un espai transformat en camp de batalla.
Com passa en les guerres modernes, els enfrontaments es plantegen per terra mar i aire, intentant esclafar ràpidament l’enemic, conscients que el desgast i el risc de perdre, creix amb el pas del temps. Però no sempre es pot anar com un llampec. A vegades la resistència sorprenent de l’adversari no permet la batalla decisiva. Passen els dies, setmanes, mesos i anys sense que es produeixin avenços en el front. Les situacions s’enquisten i el relat es desdibuixa. Apareixen els dubtes i es qüestiona haver encetat la confrontació. Les paraules no convencen, la credibilitat queda en entredit i la factura a pagar per la victòria o derrota és una història dolorosa.
Aquestes grans desviacions democràtiques neixen quan alguna facció té una visió patrimonial del poder. Quan la pluralitat es limita i creixen les aliances per interessos partidistes espuris, de manera que els acords no són el resultat dels programes dels partits, sinó de com es reparteixen i usen el poder. Aleshores el bé comú queda supeditat al bé partidista. Els suports venen de contrapartides i favors, en forma de lleis i reglaments que els afavoreixen. Els partits deixen de ser els vehicles per expressar el pluralisme polític, que vehiculen la voluntat popular i haurien de ser l’instrument fonamental de la participació política, per acabar convertir-se en una superestructures que tot ho devora i que no en té mai prou.
El debat queda substituït per la cridòria i l’insult. No importa com s’hi arriba, sinó el resultat, que massa sovint comporta corrupció econòmica i social. Alguns hi arriben de manera descarada, altres vigilant que no els atrapin. Però tots convertint el seu quefer en una interessada tasca professional, que es vol allargar tant com es pugui, escalant dins en l’estructura dels partits. Un ecosistema que afavoreix llargues trajectòries de servei, que acaben convertint-se en la seva finalitat vital.
Sovint es diu “així es fa política” i seria bo poder erradicar aquest asseveració, perquè el servei al comú s’assimila a una cosa tèrbola i bruta, on personatges impresentables acaben governant el món i allunya els qui, amb dos dits de front, no es volen veure involucrats en una vida pública convertida en un femer.