L’accés a l’habitatge és un dret fonamental reconegut internacionalment. Però al nostre país això que sigui un dret fa temps que ha quedat en entredit. Més aviat, s’ha convertit en un autèntic luxe. Durant la dècada anterior a l’esclat de la bombolla immobiliària (any 2008) el preu dels pisos es va arribar a quadruplicar i va “complicar” l’accés a l’habitatge per a moltes persones mentre altres (una petita porció de la societat) s’enriquien especulant amb la compra d’immobles. El pet de la bombolla va deixar un rastre de destrucció massiva de llocs de treball i milers de desnonaments, així com una caiguda dràstica del preu de pisos i cases.
Era una excel·lent ocasió per revisar què s’havia fet malament i esmenar la plana. Però, en la meva opinió, no s’ha sabut aprofitar prou malgrat els intents de les administracions per legislar sobre la matèria. És cert que amb la crisi del totxo els preus van desplomar-se fins al 2014, però mai van tornar a nivells anteriors al boom immobiliari i avui continuen a anys llum del que seria desitjable perquè comprar un pis o una casa (o llogar-ne) fos assequible per a totes les butxaques. Certament, en els darrers anys, s’han pres mesures com mirar de regular el preu del lloguer als municipis declarats zona de mercat residencial tensat, és a dir, on la població té serioses dificultats per accedir a un habitatge a un preu assequible. Però han estat del tot insuficients.
El cost de l’habitatge ha continuat escalant posicions. De fet, segons dades d’Eurostat, a l’Estat espanyol l’habitatge s’ha encarit el triple que a la resta d’Europa (i això que els sous que tenim aquí són més baixos!). Tampoc s’ha aconseguit incrementar el parc d’habitatge (venda o lloguer) com caldria per fer front a la demanda existent. Ans al contrari. Ho he comprovat de primera mà.
Amb la crisi del totxo els preus van desplomar-se fins al 2014, però mai van tornar a nivells anteriors al boom immobiliari i avui continuen a anys llum del que seria desitjable
Per raons que ara no venen al cas, de tant en tant durant els darrers tres anys, he fet l’exercici d’entrar a tots els portals immobiliaris que se m’acudeixen per comprovar l’oferta de pisos en venda a Mollerussa, la meva ciutat natal, i a Balaguer, la ciutat més propera al municipi on resideixo. Actualment, hi ha menys pisos de segona mà disponibles que dos anys enrere i a un preu més elevat. Per més inri, bona part d’aquest tipus d’immobles que hi apareixen anunciats estan en “situació especial”, el que ve a ser okupats, llogats o propietat de fons d’inversió (sort que actualment la llei obliga a informar-ne als anuncis!). Aleshores, quina és l’oferta real per a una persona de classe mitjana-baixa que necessiti canviar d’habitatge? És limitadíssima per no dir nul·la, ja que les noves promocions (que sí que s’han reprès darrerament) són un miratge lluny de l’abast de tothom que no pugui aconseguir finançament amb facilitat.
Ai, els bancs! Aquells que es van rescatar amb diner públic, fruit dels impostos de tantes i tantes persones a les que, com a mínim, han escanyat! Però aquest seria un tema per abordar en un article a part.
La situació és complexa en una ciutat definida com a zona tensada, però no és gaire més optimista als pobles del seu voltant. Tot i els intents de diversos municipis per incrementar l’oferta d’habitatge, i de retruc, aturar el despoblament (a Ponent en tenim molts exemples), els seus carrers cada cop tenen més cases buides, amb els riscos que això comporta, o que només s’habiten en comptades ocasions al llarg de l’any.
Per tot això, és una excel·lent notícia la Llei de l’Habitatge Assequible que impulsa Brussel·les, tot i que arriba a misses dites, quan la situació és tan crítica que costarà molt de temps de revertir. Les intencions són lloables però la quantitat de persones que es quedaran pel camí (més ben dit, que ja s’hi ha quedat), que malviuen en habitatges indignes, ens hauria de fer morir de vergonya com a societat.
Esperem que la tramitació de la norma europea que ha d’emparar jurídicament les administracions nacionals, regionals i locals que agafin la paella pel mànec per tornar a fer que l’habitatge sigui un dret passi a la història per la seva velocitat. A veure si d’aquí a un parell o tres anys, quan repeteixi l’exercici de submergir-me als portals immobiliaris em trobo una grata sorpresa.