Fa uns dies vaig haver de fer unes fotografies per a un article sobre els problemes que tenen els naturistes per poder estar tranquils a les platges que tradicionalment havien estat el seu reducte. El que explicaven era, en resum, que cada vegada hi ha més banyistes “tèxtils” que ocupen aquests espais i que aquesta progressiva presència els acaba expulsant del lloc on, durant anys, havien pogut practicar el nudisme amb normalitat.
Per il·lustrar l’article vaig fer diverses fotografies. I entre elles n’hi havia una que em va semblar especialment significativa: dues persones nues caminant per un camí, just al costat del cartell que anuncia que allà comença un «espai nudista».
La imatge, però, tenia una particularitat que vaig voler comprovar després. Vaig passar-la per una eina d’intel·ligència artificial i li vaig demanar que expliqués què hi veia. La màquina em va donar diverses interpretacions. Va parlar de dues persones que entraven en una zona nudista, d’un espai de bany, de turisme, de civisme, de natura...
Però no va captar el que jo volia explicar amb aquella fotografia.
Aquelles persones no entraven a la platja. En sortien.
I aquest petit detall em va fer pensar molt més enllà de la fotografia.
Perquè precisament el que expressava la imatge era que, segons els naturistes amb qui havia parlat, la presència cada vegada més nombrosa de banyistes tèxtils en aquests espais fa que siguin ells els qui acabin marxant. No perquè hi hagi una prohibició que els impedeixi estar-hi, sinó perquè allò que durant anys havia estat un espai on podien despullar-se amb naturalitat es transforma progressivament en una platja convencional.
La fotografia, per tant, no explicava simplement que dues persones nues caminaven per una platja. Explicava una expulsió. I això no ho podia entendre una màquina.
Una màquina pot veure una fotografia. Pot reconèixer les persones, llegir el cartell, identificar les roques, la barana, la tanca i fins i tot interpretar que es tracta d'un espai nudista. Pot construir una descripció perfectament correcta de tot allò que té davant dels ulls. Però una altra cosa és entendre el que vol dir aquella imatge.
Per entendre-ho cal saber què hi ha passat abans. Cal haver parlat amb les persones que utilitzen aquell espai. Cal conèixer que aquell indret ha estat tradicionalment un reducte naturista. Cal saber que hi ha persones que consideren que la proliferació de banyistes tèxtils està canviant les condicions d’ús d’aquella platja. I cal entendre que, per a elles, no es tracta simplement de compartir uns quants metres de sorra o de roca, sinó de poder mantenir una determinada manera d’entendre el bany i la relació amb el propi cos. La fotografia només mostra dues persones que marxen. La màquina és el que t’explica. El periodista ha de preguntar-se per què marxen. El lector ho ha de saber interpretar.
La màquina veu dues persones nues caminant.
El lector, amb l’ajut del periodista interpretarà la realitat del que està passant. Fent el joc de paraules que dona títol a l’article, mentre uns veuen el que es veu uns altres tenim la capacitat de veure-hi el que s’hi veu.
Potser aquesta sigui una de les millors raons per les quals, en l’era de la intel·ligència artificial, continuarem necessitant periodistes. Perquè el nostre ofici no consisteix només a descriure la realitat.