Quan volem explicar el que ens fa humans, hem de recórrer al llenguatge. Sense la paraula no es produiria la generació i la transmissió del coneixement complex que hi ha darrere del pensament abstracte i de la ciència, de les civilitzacions, del progrés humà en el seu conjunt. Ens servim de la paraula per descriure el món, per comunicar el saber, per expressar el que sentim, per imaginar i redactar relats,... La llengua no constitueix un element accessori, sinó primordial de la nostra personalitat individual i col·lectiva. Ens configura i ens identifica. Com ho fan els mitjans de comunicació, singularment els que tenen un vincle més fort i directe amb el territori.
Les llengües ens arrelen a una terra i ens vinculen a una història. També per als qui, per circumstàncies econòmiques o expectatives vitals, es veuen empesos a emigrar. Els seus cognoms, la seva llengua materna,... mantenen encesa la llum de la memòria.
Els noms són, per als ulls de la nostra ment, un mirall que ens mostra qui som i d’on venim. Hi queden reflectides, com passa als troncs dels arbres, el testimoni del seu passat: la transformació interna, les aportacions derivades del contacte amb altres llengües,... Aquest és l’origen del català, que va sorgir del llatí popular al nostre territori i de la interacció amb altres realitats lingüístiques.
Les llengües ens arrelen a una terra i ens vinculen a una història. També per als qui, per circumstàncies econòmiques o expectatives vitals, es veuen empesos a emigrar.
L’Europa d’avui és el fruit d’una evolució que no ha estat lineal i que no admet simplificacions a l’hora d’interpretar-la. A Europa hi ha un mosaic de llengües i és el conjunt de totes elles el que ens permet d’entendre d’una manera efectiva i completa el que ha estat, el que és i el que aspira a ser Europa. No és negant qui som i d’on venim que serem millors. No és renunciant a la diversitat que podrem avançar, sinó reconeixent-la i afirmant-la contra les posicions reduccionistes i intolerants dels qui voldrien imposar una sola visió, limitada i estricta, del món.
Per això Umberto Eco va dir que la veritable llengua d’Europa és la traducció. Efectivament, Europa es caracteritza, des del punt de vista lingüístic i cultural, per una riquesa que és fonamental conèixer, respectar i reivindicar, perquè és la plasmació del que hem estat i del que som. I la traducció estableix ponts entre nosaltres, que ens permeten sentir-nos més a prop els uns dels altres, integrar en el nostre univers de referents les creacions dutes a terme en altres entorns culturals, tant si són propers com llunyans des de punt de vista geogràfic i temporal. Les institucions europees en són un exemple i les tecnologies actuals ho faciliten i encara ho faran més en el futur. Estudiar llengües ens convida a endinsar-nos en altres cultures i a aprendre’n. I cal estimular aquest aprenentatge perquè potencia les nostres possibilitats intel·lectuals i la intercomprensió. Quin goig tan gran poder llegir Dante, Shakespeare o Goethe en la seva llengua original, però, gràcies a la traducció, són molts els lectors que hi penetren sense haver tingut prèviament l’oportunitat de dominar prou la llengua d’aquests autors per llegir-ne la versió original.
No és renunciant a la diversitat que podrem avançar, sinó reconeixent-la i afirmant-la contra les posicions reduccionistes i intolerants
En un món intercomunicat i interdependent que tendeix, com a conseqüència dels avenços en transports i en tecnologia, a la globalització, correm el risc de perdre o diluir la pròpia personalitat en benefici d’una identitat que procedeix de focus d’irradiació llunyans amb uns valors sovint ben diferents dels nostres. Si permetem que la nostra personalitat es dilueixi, acabarem convertint-nos en males còpies d’una realitat que no és la que ens conforma i ens caracteritza i, doncs, passarem a ser irrellevants, impersonals i mancats d’interès als ulls dels altres, a més de la desorientació que comporta desistir de portar el timó de la pròpia nau, mentre ens limitem a emular la forma de ser, de sentir i d’expressar-se d’uns altres. Ja als anys seixanta, Pier Paolo Pasolini, que tenia com a llengua materna el friülà, denunciava l’“homologació cultural”. I avui hi ha iniciatives com The Peripherical Constellation, que reivindiquen les anomenades perifèries culturals europees davant de la centralitat aclaparadora de la llengua i la cultura angloamericana, que pot acabar parasitant pobles d’altres llengües i cultures, com la nostra.
Propugnar i defensar la pròpia identitat no comporta considerar la nostra llengua i cultura superior a les altres, però sí que requereix respectar les dels altres i reclamar als altres el mateix respecte envers la nostra. La supervivència de les llengües i cultures europees reclama no tan sols una posició proteccionista i defensiva, sinó una aposta per la seva presència activa en la vida col·lectiva i en les xarxes i infraestructures tecnològiques i culturals.
No hi ha agressivitat en aquest actitud, sinó la manifestació d’un exercici de civilització en un sentit complet, de valoració de la diferència com un fet enriquidor, que contribueix a enfortir i a millorar la convivència, perquè no queda sotmesa a cap imposició, sinó que es construeix des de l’acceptació de la mirada de l’altre com una oportunitat d’aprenentatge.
No és el moment de diferir les decisions que es puguin prendre avui. Factors com els fluxos migratoris o els baixos índexs de natalitat reclamen situar la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes com una prioritat. És una responsabilitat que no podem delegar.