El que ha passat aquests dies entre Donald Trump i la corresponsal de CNN Kristen Holmes al Despatx Oval hauria de preocupar-nos, més enllà de les simpaties polítiques que cadascú pugui tenir.
Holmes intentava formular una pregunta sobre Corea del Nord i sobre els contactes de Trump amb Kim Jong-un. El president la va interrompre repetidament, li va ordenar que callés i la va desqualificar com a periodista de «notícies falses».
Un president, com qualsevol ciutadà, pot criticar els mitjans de comunicació i els periodistas, però una cosa és discrepar d’una pregunta i una altra, molt diferent, és utilitzar el poder i la seva capacitat d’influència per intentar humiliar públicament una periodista que simplement està fent la seva feina.
Perquè una pregunta incòmoda no és una falta de respecte. Preguntar és, precisament, una de les funcions essencials del periodisme.
Els periodistes no estan per donar la raó al poder ni per facilitar-li les coses. La seva feina és preguntar, contrastar, qüestionar i, quan calgui, posar els governants davant de qüestions que potser preferirien evitar.
I en aquest episodi hi ha un element especialment preocupant: que l’enfrontament traspassés l’àmbit professional i arribés al terreny personal, fins al punt que un compte oficial de la Casa Blanca mencionés els fills de la periodista i suggerís que algun dia podrien avergonyir-se d’ella. Al meu parer, aquí es traspassa una línia vermella.
Podem discutir si un mitjà és imparcial o no. Podem analitzar si els seus periodistes encerten o s’equivoquen. Podem criticar durament una pregunta, una entrevista o una determinada línia editorial. Tot això forma part del debat democràtic.
Però atacar personalment una periodista i, encara més, utilitzar els seus fills com a arma política és una altra cosa.
"Atacar personalment una periodista i, encara més, utilitzar els seus fills com a arma política és una altra cosa"
La llibertat de premsa no consisteix només a permetre que els mitjans publiquin allò que el governant vol sentir. Consisteix també —i sobretot— a garantir que puguin fer les preguntes que el poder no vol respondre.
Si acceptem que un polític pot ridiculitzar, intimidar o intentar desacreditar personalment un periodista simplement perquè li ha fet una pregunta incòmoda, estem debilitant una cosa molt més important que una disputa entre Trump i CNN: el dret dels ciutadans a estar informats i a exigir explicacions a qui els governa.
Quan un governant intenta silenciar una pregunta, aquesta no desapareix. Al contrari: es fa encara més important. I quan el poder converteix el periodista en l’enemic, el debat deixa de centrar-se en allò que se li pregunta i passa a centrar-se en qui pregunta. És una manera molt efectiva de desviar l’atenció, però també una manera perillosa d’empobrir el debat públic.
En una democràcia, el poder ha d’aprendre a conviure amb les preguntes que no li agraden. I els periodistes han de poder formular-les sense por que el seu treball es converteixi en un atac personal contra ells o contra les seves famílies.
Perquè darrere de cada periodista hi ha una persona que està fent una feina necessària per a tots els ciutadans. No cal estar d’acord amb ella, ni amb el mitjà per al qual treballa. Però sí que cal defensar el seu dret a preguntar.
Al final, aquesta no és una batalla entre Trump i CNN. Tampoc és una batalla entre dretes i esquerres. És una qüestió molt més senzilla i, alhora, molt més profunda: qui controla el poder quan el poder no vol ser qüestionat?
La resposta, en una democràcia, hauria de ser clara: les institucions, la ciutadania i també una premsa lliure capaç de preguntar.
Aquesta és, potser, la veritable lliçó d’aquest episodi: la premsa no està per aplaudir el poder, sinó per controlar-lo. I preguntar-li allò que no vol respondre no és una provocació: és una forma de servei públic