La publicació dels darrers resultats de les proves PISA no va ser només un advertiment; va ser un sotrac d'aquells que fan tremolar el país, o almenys a totes les persones que ens interessa el món de l’educació.
Catalunya, durant dècades, ha presumit de ser un referent d’innovació pedagògica i de cohesió social a través de l’escola. A l’actualitat, existeix una tendència generalitzada de davallada dels resultats escolars, motiu pel qual no es pot estar ni satisfet, ni content, ni orgullós. I és que els infants catalans punxen estrepitosament en comprensió lectora i matemàtiques i també perden pistonada en les competències de ciència (per bé que no siguin les més malparades). En resum, la diagnosi no permet evasives: el nivell educatiu de la nostra societat està greument amenaçat.
Per això, sembla evident que aquesta tendència requereix una anàlisi molt profunda del què està succeint en el món educatiu i quines són les causes que generen aquesta devastació en el nivell acadèmic del nostre alumnat.
Com hem arribat fins aquí? Les causes són múltiples i complexes, però n'hi ha dues que destaquen per la seva incidència directa en el dia a dia de les aules.
La diagnosi no permet evasives: el nivell educatiu de la nostra societat està greument amenaçat.
En primer lloc, una digitalització precipitada i sovint poc meditada. La substitució del llibre de text i de la lectura per les pantalles i els dispositius digitals es va vendre com una modernització imprescindible, però els seus efectes secundaris ja són evidents: una pèrdua dràstica de la capacitat d'atenció, una comprensió lectora cada vegada més superficial i una dispersió que dificulta l'hàbit de l'estudi rigorós. Tant, que ja tenim damunt de la taula la imperiosa necessitat de retirar-los i tornar a mètodes més tradicionals.
En segon lloc, el retrocés de la llengua catalana. El català ha anat perdent terreny no només com a eina de cohesió social, sinó com a llengua vehicular efectiva i d'ús habitual entre l'alumnat. Sense un domini sòlid i estructurat de la llengua de referència, l'aprenentatge en totes les altres matèries se'n ressent i, a més, perdem l’escola com a vehicle d’integració social.
Sembla evident que aquest no és el millor escenari per a l’escola catalana. Com tampoc ho és que s’acabés el curs 25-26 amb mobilitzacions i que es comenci el curs 2026-2027 amb més aturades sindicals. No pas perquè els mestres no tinguin dret a manifestar-se, ans al contrari! Sinó perquè, se’ns dubte, les mobilitzacions dels mestres acaben afectant a l’alumnat que ahir va retornar a les aules.
Les mobilitzacions dels mestres acaben afectant a l’alumnat que ahir va retornar a les aules
Estic convençuda que el nou cicle de mobilitzacions i vagues dels mestres no neix del caprici. Els docents s'enfronten diàriament a aules d'una complexitat creixent, amb una manca palesa de recursos per atendre la diversitat, una burocràcia creixent que els resta temps per ensenyar i una pèrdua de poder adquisitiu i de reconeixement social.
Els mestres tenen el dret de protestar, a fer vaga i a exigir condicions dignes (com qualsevol treballador o treballadora). I és que un sistema educatiu no pot pretendre l'excel·lència si es sosté sobre les espatlles d'un cos docent desmotivat i que no pot fer bé la seva feina.
I és precisament aquí on sorgeix el dilema més dolorós i difícil de resoldre. Perquè, si bé la legitimitat de les protestes és inqüestionable, la realitat és que els que paguen la factura directa de les vagues són els infants. No en va, cada jornada de protesta significa, inevitablement, un canvi en la dinàmica escolar i d’aprenentatge dels infants i una pèrdua d’hores docents.
Ens trobem, doncs, davant d'una difícil convivència. No podem demanar als mestres que renunciïn a defensar la seva dignitat laboral com tampoc podem ignorar que el sistema està caient a trossos i que els infants no es poden permetre perdre més terreny acadèmic.
Cada jornada de protesta significa, inevitablement, un canvi en la dinàmica escolar i d’aprenentatge dels infants i una pèrdua d’hores docents
La solució no passa per culpabilitzar els docents ni per eximir l'Administració de les seves responsabilitats (que són moltes), sinó per entendre que el futur del país s'està jugant avui a les aules. I en aquesta partida tant els docents com l’administració hi hauran de posar de la seva part. Perquè els uns no es poden tancar a no negociar i encara menys a mantenir posicions enconades i perquè l’administració es va equivocar signant un acord amb només dos sindicats que no són els majoritaris al món de l’educació.
És en aquest punt on podria tenir sentit la proposta de la consellera Esther Niubó d'obrir un debat ampli i transversal amb tota la comunitat educativa. Però com fer-ho tenint en compte com d’enfrontades estan les parts?
Aquest diàleg no es pot convertir en una maniobra per diluir les responsabilitats de l'Administració o per fer passar el temps i esgotar als docents. Tampoc pot servir per mantenir posicions tancades (per part dels uns i dels altres) que no permetin afrontar allò que és important per al futur de l’educació a Catalunya. La qüestió vital és situar la qualitat de l'aprenentatge dels infants com l'eix central sobre el qual han de girar tots els pactes. I és que ara sí, cal afirmar ben fort que la prioritat absoluta ha de ser el sistema educatiu i l’educació dels infants.
Qui tira la primera fitxa per a aquest debat? Els sindicats? O l’administració?