Diumenge, a l’estadi MetLife Stadium de Nova Jersey (Estats Units), al minut 106 de la pròrroga la final del Mundial de futbol que enfrontaven Argentina i Espanya, va fer un tomb decisiu. El jugador blaugrana, Ferran Torres García, enviava a la xarxa una assistència de Nico Williams. Un gol que donava la segona copa del món a la selecció espanyola.

L’alegria a places i carrers es desfermava. Els aficionats, la majoria d’ells joves, van allargar la celebració fins a altes hores de la matinada, convertint l’espai públic en escenari d’eufòria, on es van compartint càntics, coets, petards, i banderes. L’endemà, s’hi van afegir famílies, gent gran i persones de procedències molt diverses, sumant gairebé dos milions de persones que van tenir de vermell el centre de Madrid en la celebració oficial amb discursos dels protagonistes, música i molt d’orgull.

Per unes hores totes les diferències — ideològiques, polítiques, territorials o socials— desapareixen. No és que el futbol sigui una fórmula màgica capaç d’eliminar-les, però sí que genera quelcom que va per sobre de tot això: una bombolla. Un lloc simbòlic on persones que la resta de l'any poden estar separades es reconeixen com a part d'un mateix col·lectiu. Estan unides per un objectiu comú, cosa que reforça el sentiment de pertinença, i deixa en segon terme tot allò que durant la resta de l’any els manté separats.

Un espai imaginari que es fa més fort a base de victòries. Com una bola de neu baixant per un pendent nevat. Aquest fenomen, estudiat pel psicòleg i escriptor estatunidenc Robert Cialdini, s'anomena Basking in Reflected Glory (BIRG). L'autor el descriu com la tendència de les persones a identificar-se amb els guanyadors perquè la victòria aliena reforça la pròpia autoestima. Això dona una idea de per què gent que no ha xutat mai una pilota, explica el partit amb afirmacions com «hem guanyat».

La final també va ser un mirall de Catalunya. Durant anys, animar (o no) la selecció espanyola havia estat, per a una part del país, gairebé una qüestió identitària, evidenciant que el futbol mai és només futbol.

D’una banda, hi havia qui celebrava cada gol d'Espanya, simplement perquè gaudien de l’esport; d'altres perquè hi jugaven futbolistes del Barça; alguns perquè admiraven el joc desplegat per la selecció; i molts perquè, davant la imatge que transmetia l’Argentina durant i després del partit, van acabar identificant-se més amb el que fa uns anys, per a molts, era considerat el rival.

De l’altre, també hi havia espectadors que desitjaven la victòria de l'Argentina. En alguns casos, per una qüestió identitària: una part de la societat continua sense sentir la selecció espanyola com a pròpia. En d'altres, però, el motiu era molt menys polític i molt més futbolístic. Per a molts aficionats, Argentina era l'equip de Messi. Després de gairebé dues dècades meravellant el món des del Barça, molts catalans mantenen amb ell un vincle emocional que transcendeix qualsevol bandera.

Però potser el més interessant no és que molts catalans celebressin la victòria d'Espanya. El realment significatiu és que ja no van sentir la necessitat de justificar-ho. Fa quinze anys, per a alguns hauria estat únicament un posicionament polític. Avui, per a molts, simplement era futbol. L'últim gran ritual capaç de fer-nos sentir que, almenys durant noranta minuts, formem part d'alguna cosa més gran que nosaltres mateixos.