La ciència ha transformat la nostra manera d’entendre el món i ens ha proporcionat  avenços que han allargat l’esperança de vida, han millorat la producció d’aliments, han revolucionat les comunicacions i han permès explorar l’espai o comprendre l’origen i l’estructura de l’Univers. Tanmateix, la ciència, com a sistema de producció de coneixement, és molt fràgil.

Anem a analitzar per què és així i quins factors l’amenacen avui dia. La raó principal és que la ciència és una activitat col·lectiva dels éssers humans que requereix el desenvolupament d’estructures molt complexes i el seu manteniment al llarg del temps. Aquestes estructures comencen pels sistemes educatius, la qualitat dels quals estem veient que es deteriora progressivament. Això inclou des de l’educació primaria fins als ensenyaments universitaris. El personal docent de les universitats és, alhora, personal investigador, però en molts casos es troba en una situació de precarietat.  A més a més, tenim els centres d’investigació, que al nostre pais són principalment públics i on, juntament amb les universitats, es duu a terme la major part de la recerca bàsica.  També hi ha recerca privada, però aquesta es construeix sobre la base del coneixement generat per la recerca bàsica.  Aquests centres depenen, per tant, d’una formació adequada dels investigadors, que comença amb la realització de tesis doctorals i continua al llarg de tota la carrera científica.  És cert que en aquest àmbit hi ha hagut millores en els darrers anys, però la contribució del producte interior brut espanyol al desenvolupament científic continua estant encara molt lluny de la mitjana europea i del que seria desitjable per a una societat que vol fer de la ciència la base del seu desenvolupament tecnològic, en el sentit més ampli del terme. 

Més important encara, el coneixement científic no és perenne, si no es manté, acaba desapareixent. La manera de preservar-lo és disposar de científics que hagin adquirit aquest coneixement, que l’ampliïn i, sobretot, el transmetin a les generacions següents.  Tenint en compte que la formació científica és molt llarga i exigent, aquest és un procés especialment delicat.  Quan un coneixement es perd, l’esforç necessari per recuperar-lo pot ser enorme. Aquí és on entren en joc les decisions polítiques, que sovint estan condicionades per horitzons electorals que no van més enllà de quatre anys. Però no només és important el termini temporal, sinó també la manera com es prenen aquestes decisions. És frequent que s’ignori o no es valori en tota la seva dimensió l’opinió dels experts.  Aquest és un aspecte fonamental, perquè disposar d’una xarxa d’expert sòlida i fiable requereix anys de construcció i un esforç continuat. També és freqüent escoltar que cal prioritzar la “ciència útil”, quan, al meu entendre, no hi ha ciència útil o inútil, sinó ciència de qualitat o de mala qualitat. El que hem de procurar és sempre prioritzar la qualitat, independentment de l’àmbit en que aquest es desenvolupi. Tenim una llarga experiència de descobriment que semblaven mancats d’utilitat immediata i que, amb el temps, han esdevingut la base de grans revolucions tecnològiques. En articles previs he tractat el cas de la física quàntica.

El coneixement científic no és perenne, si no es manté, acaba desapareixent.

D’altra banda, també és molt important que la societat estigui disposada a acceptar que el coneixement s’obté amb temps, amb debat i amb una revisió constant de les idees establertes.  Cal evitar caure en plantejaments pseudocientífics o negacionistes que suposin una perdua de la confiança en les institucions científiques i un deteriorament dels objectius principals de la ciència. Un exemple és la propagació de malalties a causa d’una vacunació insuficient de la població, no només per la manca de vacunes, sinó també per la desconfiança envers aquestes. La pandèmia de la COVID-19 ens va oferir un exemple molt clar.  En aquest context també entra en joc la creixement desinformació que es propaga a través de diversos mitjans de comunicació i, en particular, de les xarxes socials, que sovint afavoreixent la consolidació de conviccions sense fonament en detriment del pensament crític.  En aquest sentit, la ciència pot acabar esdevenint contracultural.

El context geopolític actual tampoc no ajuda. Les guerres, les tensions comercials i la competència tecnològica entre les grans potències estan transformant la manera com circula el coneixement. Això està deteriorant el paper de la ciència com a espai privilegiat de cooperació internacional a escala global.

Finalment, els mateixos científics també hem de fer autocrítica i reconèixer que la pressió per obtenir resultats científics novedosos ràpidament i publicar-los en revistes de prestigi, juntament amb la competència per uns recursos econòmics cada vegada més limitats, també impacten negativament en la salut del sistema científic.  A tot això podem afegir la burocràcia que consumeix una part considerable del temps dels investigadors i redueix la seva productivitat.

En definitiva, la fortalesa de la ciència no es pot donar per descomptada i el coneixement no és un patrimoni irreversible. Cada descobriment descansa sobre una arquitectura institucional delicada que requereix temps, recursos, llibertat intel·lectual i confiança social. Quan algun d’aquests pilars es debilita, els efectes no són immediats, però acaben manifestant-se en forma de reducció de la innovació, de la competitivitat i del benestar. Hem de protegir la ciència i, alhora, hem de ser crítics amb el seu funcionament, en consonància amb la seva pròpia essència. Protegir la ciència és també protegir la cultura humana i una de les millors garanties que tenim per afrontar, amb coneixement i responsabilitat, els reptes del futur.

Carlos F. Sopuerta

Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)

President de l’ACDIC