Cada vegada em costa més acceptar que ens parlin de la independència dels poders de l’Estat com si fos una garantia absoluta. Montesquieu continua sent un referent imprescindible, però la realitat és més incòmoda: les institucions que haurien de donar seguretat massa sovint esdevenen lentes, feixugues i llunyanes.

Els procediments s’allarguen, els projectes s’encallen i les respostes arriben tard. La ciutadania té la sensació que tot costa massa: massa tràmits, massa interessos, massa portes que només s’obren si coneixes la persona adequada. I això desgasta la confiança i fa créixer una pregunta: qui vetlla pel bé comú?

La feina dels tribunals hauria de ser clara: escoltar les parts, valorar els fets i dictar sentència. Però tots sabem que la veritat no sempre surt sencera d’un judici, i que la justícia no sempre és percebuda com a justa. En els judicis mediàtics ho veiem sovint: el relat pesa tant com els fets.

Mentrestant, la política ha convertit el “tu més” en una manera de sobreviure. Ja no es tracta tant d’assumir responsabilitats com de repartir culpes. Ja no importa tant què ha passat, sinó qui imposa el relat més convenient. I quan la veritat es converteix en una eina al servei dels interessos, la democràcia s’afebleix.

La premsa hauria d’explicar els fets, contrastar-los i posar-los en context. Però també hem de ser honestos: els mitjans no sempre hem estat a l’altura

L’arribada de la intel·ligència artificial fa més evident aquesta fragilitat. La IA es presenta com una nova font de veritat ràpida, eficient i indiscutible. Ens ajudarà: ens farà guanyar temps i transformarà feines. Però, hem de preguntar-nos què hi perdem pel camí. Qui decideix els criteris? Qui alimenta els algoritmes? Quins valors hi ha darrere de cada resposta? L’eficàcia no pot substituir el criteri humà ni la mirada ètica.

També preocupa que unes poques corporacions acumulin més poder real que molts estats. Les tecnològiques concentren dades, coneixement i influència. I, mentre les grans fortunes creixen, molta gent viu amb la por de quedar enrere. No podem normalitzar que el progrés només beneficiï uns quants.

En aquest escenari, el paper dels mitjans és més necessari que mai. La premsa hauria d’explicar els fets, contrastar-los i posar-los en context. Però també hem de ser honestos: els mitjans no sempre hem estat a l’altura. Massa vegades, la informació s’ha barrejat amb interessos o dependències econòmiques.

Davant d’això, jo continuo creient en la premsa de proximitat. No perquè sigui perfecta, sinó perquè conserva una cosa essencial: la mirada directa. Aquí les notícies tenen noms i cognoms. Els fets es poden contrastar al carrer. Les persones no són figures llunyanes, sinó veïns, entitats i famílies que et pots trobar l’endemà.

La premsa de proximitat també s’equivoca i ha de fer autocrítica. Però és un dels espais més sans que ens queden per explicar la realitat amb honestedat. La veritat no hauria de ser de ningú. S’ha de treballar, contrastar i posar al servei de les persones.