Assistim impassibles a la desaparició de quioscos i punts de venda de diaris. Ens ho mirem com un fet indefectible i imparable, com la conseqüència de l’aparició d’una tecnologia disruptiva que s’emportarà per davant no només la manera que teníem d’informar-nos, sinó que ens canviarà la vida i la manera de relacionar-nos. De fet, ja ens l’ha canviada; només cal que mirem cap al passat més immediat i ens adonarem que tot va molt més de pressa i que allò que avui ens sembla rellevant demà ens semblarà intranscendent. Com va dir Zygmunt Bauman, vivim en una societat líquida, sense solidesa, en què les estructures socials, les institucions i els valors ja no són permanents. Tot canvia ràpidament i les regles del joc es transformen abans que les persones puguin consolidar hàbits o rutines duradores.
I és en aquest marc que la premsa en paper sembla haver entrat en una espiral que pot conduir-la, si no a la seva desaparició, sí a tenir un paper molt més reduït en comparació amb la importància que havia tingut en el passat. Cada vegada hi ha menys punts de venda i la circulació d’exemplars es va reduint any rere any.
Però atribuir tots els mals de la premsa en paper a l’aparició de les noves tecnologies pot deixar tranquils els editors i les empreses periodístiques, però no explica tota la realitat. Si la digitalització és l’única culpable de la mala salut dels diaris en paper, per què els llibres no han estat engolits pels dispositius digitals i els llibres electrònics, i la gent continua anant a les llibreries a comprar-ne? Doncs, entre altres coses, perquè la indústria del llibre no va embogir amb la digitalització, com sí que ho va fer el sector de la premsa, i va preservar i potenciar el plaer de llegir llibres; de passar-ne lentament les pàgines; de sentir l’olor del paper, mentre s’assimila i es gaudeix allò que vol transmetre l’autor. Editorials i llibreters no van voler sortir de la Galàxia Gutenberg, conscients del valor que tenen els llibres per als amants de la lectura.
En canvi, els diaris van iniciar una cursa esbojarrada per pujar al carro de la nova tecnologia, amb la creença que calia guanyar audiència en aquest nou canal, on tot seria més fàcil, més barat i permetria oferir la informació de manera immediata. No es va valorar la volatilitat de la informació digital, ni la poca profunditat de la lectura de molts usuaris, que no passen del titular; ni la presència de bots, que emmascaren els índexs d’audiència; ni el clickbait, que busca enganxar els usuaris amb títols sensacionalistes o enganyosos. Això, per no parlar de les fake news, que en el món digital han trobat un ecosistema fantàstic per a la seva propagació.
La premsa en paper sobreviu en aquest marasme, mentre es va esllanguint la seva xarxa de distribució i els editors continuen mimant els seus canals digitals amb l’esperança d’aconseguir una comunitat prou àmplia d’usuaris fidels que els permeti passar de la Galàxia Gutenberg a la Galàxia digital.
Però, de moment, sembla insubstituïble el format de la premsa impresa que se centra a explicar no només què passa, sinó per què passa; que analitza, contrasta, interpreta i opina des de la independència periodística.
Per això, cada vegada que tanca un quiosc perdem una finestra per accedir al periodisme més reposat i de qualitat, i també la possibilitat més clara d’entendre les coses que passen.