La visita del Papa a Catalunya està a punt d’acabar-se. Al moment d’escriure aquest article, Lleó XIV ja ha marxat de Montserrat i es dirigeix cap a la Parròquia de Sant Agustí situada en ple Raval per després acabar el seu periple amb la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família.
Temps hi haurà per fer valoracions globals de la visita. Els entesos en la matèria ho faran molt millor que servidora, però amb aquest article voldria compartir un dubte important que se m’han plantejat durant aquest dies. Fa referència a la visita i al seu finançament.
Començo preguntant: qui pensen que ha fet la visita? Imagino que la resposta més lògica i ràpida és la de “Lleó XIV, el Papa”. I tenen raó. Però jo vull anar una mica més enllà. Hem rebut a Lleó XIV, cap de l’Església Catòlica i líder espiritual dels catòlics d’arreu del món, o bé hem rebut a Lleó XIV, monarca de la Ciutat del Vaticà i cap d’estat d’aquest territori?
Aquesta no és una pregunta baladina perquè crec que, almenys en part, afecta al debat que s’ha produït sobre qui ha de finançar el viatge i quina transparència és necessària.
La realitat és que s’ha produït un debat entre partits i sectors més propers al catolicisme que han defensat la despesa com una inversió cultural i institucional i sectors més laïcistes i part de l’esquerra progressista, que han criticat que els diners públics financin una visita de caràcter religiós.
Hem rebut a Lleó XIV, cap de l’Església Catòlica i líder espiritual dels catòlics d’arreu del món, o bé hem rebut a Lleó XIV, monarca de la Ciutat del Vaticà i cap d’estat d’aquest territori?
Aquest és un debat difícil perquè al meu entendre, la visita papal ha transcorregut en l’ambigüitat de les dues figures que representa el Papa. I és que els organitzadors d’aquest viatge han sabut combinar molt bé les dues responsabilitats de Lleó XIV en els diferents actes de l’agenda d’aquests dies. En algunes ocasions hem tingut al davant un líder espiritual que s’ha trobat amb els seus feligresos o seguidors (com haurien pogut ser el Dalai Lama o l’arquebisbe de Canterbury encara que els seus seguidors siguin més minoritaris a Catalunya o a l’Estat espanyol). En d’altres moments, el Papa ha tingut un rol de Cap d’estat.
No sé del cert si aquest fet succeeix en totes les visites que el Papa fa arreu del món, però en un estat aconfessional i amb el desplegament mediàtic que ha tingut el seu periple per l’Estat espanyol, aquesta duplicitat ha estat ben evident.
A servidora li sembla evident que el tram del viatge de Madrid i el de Barcelona no han tingut res a veure. A Madrid el Papa va fer molt de Cap d’estat. No en va, la seva presència davant del Rei Felip VI -on va desenvolupar la idea que les democràcies han d’afrontar els desafiaments contemporanis (com la migració, la tecnologia, la desigualtat i la polarització) posant sempre al davant la persona i el bé comú per davant de les decisions polítiques va ser molt política. També ho va ser la seva intervenció al Congreso de los Diputados, on el seu discurs va trepitjar la sobirania de la cambra que ha aprovat la normativa que permet la interrupció voluntària de l’embaràs i la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia. En canvi, a Barcelona, Lleó XIV va adoptar un rol més proper, pastoral i humà.
I per tant, el debat està servit. La qüestió és saber si és adequat que les administracions públiques contribueixin a finançar aquesta visita. Però si no tenim clar qui ha vingut, com ho fem? Com ho resolem? Els deixo el dubte per anar-hi pensant, sobretot perquè durant els propers dies -com en d’altres ocasions- molt probablement farà acte de presència la manca de transparència sobre l’afer.