Al poeta mallorquí Joan Alcover se li van morir la dona i una filla quan encara era jove, i des de la profunda tristesa que l’aclaparava va escriure una bella poesia sobre l’efímer de la vida i la futilesa dels plans quan el final és imprevisible. Per compondre-la va manllevar la protagonista a una cançó infantil a pas de ball rodó que repetia: «La balanguera fila, fila, la balanguera filarà; posau foc a sa caldera: sa caldera bullirà», en què la paraula balanguera és una deformació de bolangera, gal·licisme amb el significat de fornera (boulangere). Alcover n’agafa l’aspecte de filadora per equiparar-la a les parques que controlen la durada de la vida. Originàries en la mitologia grega, són tres i una extreu de la filosa el fil de la vida, la segona en mesura la llargària i la tercera el talla quan arriba a la fi prescrita sense que ningú (ni tant sols els déus, en aquella mitologia) puguin fer-hi res.

Barreja de fatalitat i d’esperança, el poema d’Alcover conté una estrofa estremidora que no se sol cantar. En ella parla del que veu la filadora: «quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons; veu com davallen a les fosses els que ara viuen d'il·lusions, els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar». Les estrofes que s’utilitzen són les més optimistes, aquelles on la filadora «de tradicions i d’esperances tix la bandera del jovent» i «de la nova primavera sap on s'amaga la llavor», així com l’alliçonadora sentència: «sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar». 

Aquest any se celebra el centenar de la mort del poeta, i per això ha estat designat oficialment com any Alcover. Però també fa cent anys que es va estrenar la versió musical del poema, el 29 de maig de 1929, i per això el 29 de maig d’enguany s’ha celebrat amb gran èxit una cantada simultània de la Balanguera a tota l’illa de Mallorca, de la que és l’himne oficial. A les places, als patis, als recintes culturals, hi han participat milers de persones. Ningú no dubta de la insularitat de la bella composició musical i poètica, però per molt mallorquina que sigui, convé no oblidar que és un exemple de germanor cultural dins els Països Catalans. I és que les notes que van cantar a Mallorca les va escriure el català Amadeu Vives, i el resultat va estrenar-se al Palau de la Música Catalana el 29 de maig de fa un segle. Va tenir un gran èxit, es va fer popular a Catalunya i d’aquí, a Mallorca. Durant la dictadura de Primo de Rivera era una cançó en català que es podia cantar, a diferència, per exemple, d’Els Segadors. 

Tot i el seu mèrit, és probable que La Balanguera hagués estat simplement una magnífica peça del repertori de les corals i els orfeons si la Maria del Mar Bonet no ens hagués posat a tots els pels de punta amb la seva interpretació del 1981, donant-li una nova i gran volada. El seu impacte durador és la causa que el 1996 el Consell Insular la triés com a himne oficial de l’illa. Un himne sense lloança de glòries passades ni promesa de glòries futures.