Divendres passat vam lliurar el 4t Premi d’Honor de la Premsa Comarcal, el més important dels guardons que des de l’ACPC entreguem al llarg de l’any,  un reconeixement que enguany va recaure en el poeta i lingüística Carles Duarte i Montserrat. Com no podia ser d’altra manera, el seu discurs, pronunciat durant la Festa dels Premis Premsa Comarcal celebrada a l’Auditori de Barcelona,  va ser una classe magistral en la que va fer una reivindicació del compromís amb la llengua catalana, destacant la influència dels seus mestres així com el paper essencial de la premsa local per enfortir la identitat i la cohesió social. Us el reproduïm tot seguit:

Discurs de Carles Duarte i Montserrat en rebre el Premi d’Honor de la Premsa Comarcal

Permeteu-me que comenci per agrair la presència de les autoritats i els membres dels mitjans de comunicació que avui s’han aplegat en aquesta joiosa nova edició de la Festa dels Premis de la Premsa Comarcal.

Vull expressar, a més, el meu reconeixement personal al president de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal i a la seva junta per la decisió de concedir-me aquesta distinció, que rebo commogut.

Ho visc com un gest generós d’amistat i honestament aclaparat d’incorporar-me a una llista on figuren noms de periodistes que són referents indiscutibles per a mi i per a molts de nosaltres, com Mònica Terribas, Antoni Bassas, Rosa Maria Calaf i Ramon Besa, amb una trajectòria que dignifica el nostre periodisme.

És cert que he col·laborat al llarg dels anys en diversos mitjans de comunicació i que valoro i estimo especialment el món de la premsa local i comarcal, però també ho és que la vida m’ha dut sobretot a fer de lingüista, de poeta o de gestor cultural.

Heu volgut posar en relleu el meu compromís amb la llengua catalana. I he de dir que vaig tenir el goig i el privilegi d’heretar-lo de dos mestres excepcionals, Antoni M. Badia i Margarit i Joan Coromines, amb els quals vaig col·laborar estretament.

Vull esmentar, a més, que l’any 1983 vam fundar des de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, on jo treballava, la Revista de Llengua i Dret, que continua essent avui una important publicació periòdica de caràcter acadèmic, amb una destacada projecció internacional.

Les circumstàncies han fet que a hores d’ara presideixi, simultàniament, la Fundació Pere Coromines, creada pel lingüista formidable que va ser Joan Coromines, i la Institució Francesc de Borja Moll, que vetlla des de Mallorca pel llegat d’aquell insigne filòleg, incloent-hi el Diccionari català-valencià-balear. M’hi refereixo no pas per atribuir-me cap mèrit, que no m’escauria, sinó per posar en relleu la naturalesa radicalment territorial de les obres associades a aquestes entitats i, doncs, de la meva aproximació a l’estudi i a la difusió de la llengua.

També les circumstàncies fan que avui dirigeixi la Fundació CIC, on, com ens recorda Salvador Alsius al seu llibre D’un temps, d’un país, sobre els 75 anys de la nostra institució, es va crear l’any 1964 una Escola de Periodisme anterior a la Facultat de la Universitat Autònoma, de 1971. En aquella Escola del CIC es van formar alguns dels professionals més brillants i influents en el context de la fi del franquisme i el restabliment de la democràcia i l’autogovern, com el mateix Salvador Alsius, Antonio Franco, Lluís Bassets, Mercedes Milà, Josep Maria Casasús, Rosa Massagué, Oriol Domingo, Maria Favà, Rosa Mora, Rosa Maria Piñol, Ramon Barnils,...

Les persones som com els arbres: arrelem. Ho fem vinculant-nos a una terra, a un paisatge, a una història, a una comunitat humana amb un projecte col·lectiu. I ens nodreixen les llavors dels qui ens han precedit. També cal que sigui així entre els qui -arbres migrants- arriben des d’indrets llunyans i s’incorporen al nostre país amb voluntat que ells i les seves famílies el puguin estimar i sentir com a seu, sense passar una goma d’esborrar pel seu passat, sinó sumant-hi la llengua i la cultura que ens és pròpia (evidentment també l’occità a era Val d’Aran) com a fruit de l’experiència viscuda per la successió de les generacions prèvies, de procedències diferents.

Les persones som com els arbres: arrelem. Ho fem vinculant-nos a una terra, a un paisatge, a una història, a una comunitat humana amb un projecte col·lectiu

He dit que les persones som com els arbres. I, com els arbres, formem boscos. Per ser plenament, ens cal ser en comú. I la premsa local i comarcal va d’això, de ser en comú. En una època en què tendim a la intercomunicació constant, a la irrupció persistent d’informacions sovint no contrastades, a una acceleració que propicia la banalització, la superficialitat i la precipitació, necessitem aturar el rellotge de la nostra ment per prendre consciència del que ens dona continuïtat i consistència, del que ens fa com som. I això passa per la premsa local i comarcal.

Som un país amb una forta articulació territorial, que troba en els mitjans locals i comarcals una eina preciosa, indispensable per sentir-nos part d’un àmbit, com diria Miquel Martí i Pol, que ens configura i que ens projecta al món, sense diluir-nos en el que des de poderosos altaveus es propugna amb voluntat uniformitzadora, sinó amb veu pròpia, amb mirada pròpia. D’això va la premsa local i comarcal, que parla del que som i del que fem, del que ens preocupa i del que ens il·lusiona.

Som un país amb una forta articulació territorial, que troba en els mitjans locals i comarcals una eina preciosa

Però això no és pas incompatible, ben al contrari, amb la nostra capacitat de mirar enllà i de fer-ho amb esperit humanista i impuls fraternal. Per això vull celebrar la convocatòria dels Premis a la Solidaritat que conviden alumnes d’ESO i Batxillerats a reflexionar i a escriure sobre els valors de la convivència i l’empatia, i la concessió del Premi a la Tolerància a Òscar Camps, que, des de Proactiva Open Arms, fa una labor extraordinària que defensem i reivindiquem i que ens honora com a societat i com a país.

I acabo, com començava, amb la meva gratitud, als qui feu possible, dia rere dia, la nostra magnífica premsa comarcal i hi afegeixo l’equip de l’ACPC, que ha concebut aquest acte i duu a terme sempre una tasca fonamental per donar suport i impuls als mitjans que l’ACPC reuneix i representa.

Fotos: Albert Armengol