Porto mesos desconnectada; de fet, tan sols entro un cop al mes a les xarxes socials. Del WhatsApp no me n’he deslligat encara per motius familiars i professionals, però de les xarxes com Instagram, Facebook o X estic definitivament fora.

El motiu no és altre que la manca d’interès per l’efecte del “déjà vu” que provoca la repetició en bucle dels mateixos perfils mostrant àpats, esdeveniments familiars, viatges. O els perfils polítics reals, o travestits de persones de carrer, tot escalfant motors perquè, ai las!, ja s’acosten les eleccions municipals.

El mimetisme entre els usuaris de les xarxes cansa... és la manca d’originalitat en els missatges i l’absència de novetat el que avorreix. Vol dir això que la societat està mancada de capacitat creativa? No ho crec; penso més aviat que aquesta, la creativitat, es desenvolupa en altres àmbits, potser en xarxes temàtiques i tancades, lluny del soroll col·lectiu.

L’onada creixent de pensament ultraconservador campa majoritàriament al món de les xarxes; penso que aquest alimenta la radicalització ideològica a la societat en general i no a l’inrevés, com alguns sostenen, i és precisament en aquest context que el pensament creatiu es refugia, es protegeix, per poder continuar actiu.

Alguns es pregunten per quina raó la creativitat no dona respostes ràpides o reaccions immediates als atacs constants que reben, per part de l’onada reaccionària, els homosexuals, les dones lliures, la ciència, moltes formes d’art, expressions noves d’associacionisme social i fins i tot noves formes d’emprenedoria empresarial. Doncs senzillament perquè generar noves idees i realitzacions humanes que facin avançar la societat requereix capacitat de reflexió i de la tranquil·litat que afavoreixi la visió dels projectes i, en definitiva, de temps de qualitat per implementar les teories, provar-les, detectar-ne les errades i millorar-les.

El mimetisme entre els usuaris de les xarxes cansa... és la manca d’originalitat en els missatges i l’absència de novetat el que avorreix

Hi ha grups tancats, analitzant, observant, creant i també relacionant-se entre ells fora del soroll de les xarxes, on només es deixen veure i sentir puntualment, per indicar què fan, quines inquietuds tenen i, en definitiva, com veuen la realitat que ens envolta.

Però, com al famós mite de la caverna, que el filòsof Plató va descriure bellament al llibre VII de La República, moltes persones es troben atrapades observant una realitat fictícia i estan ben convençudes de la seva versemblança. Anar traient de mica en mica els presoners de la caverna a la llum del sol és una tasca complexa i dura, però sobretot no es pot fer des de la caverna mateixa.

De la mateixa manera, l’activitat real ha de continuar fent-se fora de la caverna i només de tant en tant cal llançar algun advertiment als presoners que els faci reflexionar:

I quan arribés a la llum, amb els ulls enlluernats, no podria veure res d’allò que ara anomenem real. Necessitaria acostumar-s’hi gradualment. Primer distingiria les ombres; després, els reflexos dels homes i de les coses a l’aigua; més tard, les coses mateixes. I finalment podria contemplar el sol, no pas reflectit en les aigües ni en aparences alienes, sinó el sol mateix, en el seu propi lloc, i comprendre que és ell qui governa totes les coses visibles.

La República. Llibre VII (514a–517a). Traducció de Manuel Balasch. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1988.

Hi ha esperança, sempre que algú gosi contemplar la llum del sol.