Tinc la mania de projectar l’oïda cap a converses alienes i, sovint, per evitar escoltar diàlegs que ni em van ni em venen, em poso els auriculars amb música o algun podcast interessant. És la manera més efectiva que he trobat per concentrar-me en els meus propis pensaments i per abstreure’m de l’entorn. Això m’acostuma a passar quan viatjo en tren, quan estic en alguna cafeteria o, fins i tot, caminant pel carrer.

En el trajecte matinal de casa a la feina, coincideixo amb estudiants camí de l’institut i, quan van en parella o en grupet, i no porto posats els auriculars, si caminen a prop meu, la meva atenció es concentra en allò que estan parlant. Ara que ho escric, sento que pot semblar que estic practicant l’art de la xafarderia, però no és intencionat i, sincerament, tampoc dono gaire importància a les converses entre adolescents.

Ara fa uns dies, em van passar pel costat dos nois, d’uns 14 o 15 anys, que anaven mirant el mòbil. Dos nois de poques paraules però que, tot i haver-se comunicat fugaçment, el que va dir un d’ells em va fer reflexionar. Més o menys va anar així: “Mira, no jugava a aquest joc des del 25 del mes 11 del 2025. Ara no recordo quin mes és l’11”. L’altre se’l va mirar i va dir-li: “Novembre”. Van continuar caminant, amb peus més lleugers que els meus, i jo em vaig quedar en darrere pensant en què aquell noi, més alt que jo, acabava de reconèixer que no sap associar el número 11 del calendari amb el mes de novembre.

Estic convençuda que cap dels dos no es va adonar que la verbalització d’aquest “petit detall” a mi em va resultar, si més no, sorprenent. Vaig pensar: Aquest noi ha acabat la Primària i està estudiant l’ESO sense saber els mesos de l’any. I, alhora, em vaig plantejar que potser té una carència formativa molt bàsica, però que, segurament, domina, amb habilitat i destresa, tècniques i estratègies interactives pròpies dels videojocs. Un àmbit en el qual jo, ho he d’admetre, soc una negada absoluta. Però, en fi, una cosa no treu l’altra. Crec que tot té una explicació. Per la meva edat, es pot deduir que en l’època en què jo anava a estudi tot era analògic: llibres, paper, manipulació d’objectes, treball de camp, exploracions, observacions directes... Unes formes d’aprendre que, en part, perduren, però que no han evolucionat al mateix ritme que ho fa la pròpia vida. No puc entendre que hi hagi joves a l’institut que no sàpiguen quelcom tan senzill com els mesos de l’any o com interpretar les agulles del rellotge, o que no sàpiguen escriure i llegir amb fluïdesa. Una realitat que esgarrifa.

Em sumo a les crítiques contra l’actual sistema educatiu i contra la ineficiència d’un tipus d’ensenyament basat en els resultats dels exàmens, i més sabent que el col·lectiu docent està lluitant per la transformació d’aquest sistema que ha quedat obsolet i que no els motiva ni a ells ni tampoc a l’alumnat. Ni pissarres digitals ni un portàtil per a cada alumne signifiquen que hàgim evolucionat, sobretot si tenim en compte que la vàlua de l’estudiant encara es mesura per mitjà del trinomi “memoritzo-vomito-oblido”. Em pregunto: Té sentit que a dia d’avui s’estiguin proposant les mateixes lectures literàries a Batxillerat que se’ns obligava a llegir al COU de la meva generació? No s’entén que el món actual, tan tecnològic, avanci a una velocitat vertiginosa arreu, excepte en el camp de l’educació.