La por sempre ha existit. És humana, necessària i fins i tot útil. Ens alerta del perill i ens ajuda a protegir-nos. Un sistema de supervivència natural. Però què passa quan aquesta alerta puntual es transforma en una sensació permanent? Quan es fa un petit lloc al nostre dia a dia i, gairebé sense adonar-nos-en, ens acompanya a tot arreu. Com un petit clauer que s’ha anat fent gros i gros, i que, tot i que ja no ens entra a la butxaca, continuem arrossegant pertot.
És una sensació que defineix el nostre temps. Vivim envoltats d’una amenaça constant: por de la inseguretat, de la crisi econòmica, de perdre la feina, de la tecnologia, dels canvis socials, de les guerres, de les malalties, del boig d’en Trump, de quedar-nos enrere, del futur. N’hi ha per triar i remenar. Cada setmana apareix un nou motiu, més sonor que l’anterior, preparat per preocupar-nos.
Perquè la por ha deixat de ser silenciosa. Ja no arriba quan es tanquen els llums ni s’amaga sota el llit. Ha sortit de l’armari. Ara la por fa soroll. I li va molt bé el rum-rum. Com més fressa, més atenció capta, i més influeix en la manera com pensem. És una eina extraordinàriament eficaç, perquè poques emocions són tan potents com la por. I les emocions fortes, en el món digital, circulen més de pressa. La indignació i l’angoixa arriben més lluny que la calma o la reflexió.
No és casualitat que cada vegada costi més distingir entre informació i espectacle. Vivim en una economia de l’atenció on competir per ser escoltat és més important que ajudar a comprendre. I la por funciona perquè activa una resposta immediata: reaccionem abans de pensar. Quan tenim por, som més impulsius, més vulnerables i més fàcils de convèncer.
Vivim en una economia de l’atenció on competir per ser escoltat és més important que ajudar a comprendre
La publicitat fa anys que utilitza la inseguretat per vendre. I la política ja la fa servir per a tot: el present, el futur, el passat, el col·lapse, el canvi climàtic, l’atur, els d’allà, els d’aquí... L’important és crear una sensació permanent d’urgència. Una necessitat constant d’estar alerta.
El més preocupant és que hem acabat normalitzant aquesta tensió emocional. I ja no es fa estrany preparar un kit de supervivència —recomanat per la Unió Europea—, al costat d'una pantalla de mòbil amb un vídeo sobre delinqüència que salta cap a una notícia econòmica catastrofista. Tot apareix barrejat, accelerat i amplificat. El resultat és una sensació difusa, amb un món que està sempre a punt de trencar-se i on nosaltres no estarem preparats quan arribi aquest desastre final inevitable. Ens falta el maleït walkie-talkie per completar un kit indispensable que fins fa dos dies no sabíem que necessitàvem.
Aquesta petita ironia no vol intentar negar els problemes reals. El món té conflictes, desigualtats i incerteses evidents. Però, paradoxalment, en l’època amb més informació de la història, estem més espantats que informats. Potser perquè entendre requereix temps, context i calma. Tres coses cada vegada més difícils en un món obsessionat per la immediatesa.
Una societat governada constantment per la por és també una societat més manipulable. Quan vivim en alerta permanent, acabem acceptant discursos, decisions o consumint continguts que, en fred, miraríem amb més esperit crític.
Potser una de les formes més necessàries de resistència avui és recuperar la capacitat de pensar sense por constant. Aturar-nos, contrastar, dubtar i no reaccionar immediatament a cada alarma. Perquè una ciutadania espantada és fàcil de conduir, però una ciutadania que reflexiona és molt més difícil d’enganyar.