Durant les darreres dècades, el sistema científic català i espanyol ha experimentat una evolució molt positiva, i això no és només la meva opinió ni una visió local, sinó que és també la percepció general que hi ha a altres països avançats en ciència i que sovint ens transmeten. Avui dia tenim centres de recerca competitius internacionalment, universitats capaces d'atreure estudiants i investigadors d’arreu del món, laboratoris líders i una producció científica que, en molts àmbits, es troba al nivell dels països més avançats d'Europa. Dit això, no tot és meravellós. En particular, el finançament de les universitats públiques s'està convertint en un gran problema que probablement requerirà reformes profundes.
Els motius d’aquest progrés són variats. D'una banda, hi ha el creixement econòmic que s'ha experimentat durant els anys de democràcia, juntament amb l'obertura progressiva al món que aquest procés ha comportat. Però els diners, per si sols, no sempre garanteixen bons resultats. En el nostre cas, una sèrie de programes, com ara el Ramón y Cajal a nivell estatal i ICREA a Catalunya, han estat un dels motors del progrés, ja que han permès captar excel·lents investigadors. Es va començar a valorar més el currículum científic que no pas la pertinença a determinades estructures acadèmiques. Es va introduir aire fresc en un sistema que durant molts anys havia estat excessivament tancat, endogàmic i poc permeable.
D'altra banda, s'han creat centres de recerca que tenen una gran projecció internacional, tant a nivell estatal amb el Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) al capdavant, com a nivell de Catalunya, on la xarxa de Centres de Recerca de Catalunya (CERCA) ens ha convertit en un dels principals pols científics del sud d’Europa. Aquest progrés també es reflecteix en indicadors objectius. La producció científica ha augmentat molt, la participació en projectes europeus és més alta que fa vint anys i la presència d’investigadors formats a l’estranger és avui habitual.
La participació en projectes europeus és més alta que fa vint anys i la presència d’investigadors formats a l’estranger és avui habitual
La pregunta que emergeix és: I ara què? Seguim així o cal fer un salt de qualitat cap a un altre nivell? En la meva opinió, cal fer un pas més enllà en la direcció d'una participació més gran en les grans infraestructures científiques, on cada vegada més tindran lloc els grans avenços en física, astronomia, biomedicina, computació, energia o intel·ligència artificial. Aquests avenços depenen de grans instal·lacions, xarxes complexes i projectes multinacionals amb pressupostos considerables i horitzons temporals de dècades.
Un cop s'ha construït una comunitat científica competitiva, cal introduir un factor ordinador del seu creixement. En cas contrari, es pot caure en una proliferació d’esforços desconnectats que poden donar lloc a un sistema científic poc eficient. En aquest sentit, les grans infraestructures científiques introdueixen un element estructurador que permet coordinar àrees molt diferents de la ciència i afavorir el creixement de grans col·laboracions. D'altra banda, és molt important participar en la definició de les grans prioritats científiques mundials. Cal estar present allà on es decideixen les infraestructures del futur. És necessari tenir capacitat de lideratge institucional i estratègic. I aquí és on Catalunya i Espanya encara hi juguen massa sovint un paper secundari. És cert que participem en molts projectes internacionals i que tenim excel·lents científics integrats en grans col·laboracions europees i globals. Però freqüentment som socis importants però no decisius. Som usuaris d’infraestructures construïdes per altres. Contribuïm amb talent, però rarament liderem les decisions estratègiques de gran escala. Aquest és probablement el gran repte pendent.
En aquest sentit, cal assenyalar que les grans infraestructures científiques són molt més que ciència bàsica. Els telescopis gegants, els grans acceleradors de partícules, els supercomputadors o els centres biomèdics avançats són també instruments de sobirania tecnològica, projecció internacional i transformació econòmica.
Cal introduir un factor ordinador del seu creixement. En cas contrari, es pot caure en una proliferació d’esforços desconnectats
Acceptar el repte de tenir un paper de lideratge en grans infraestructures científiques requereix una perspectiva diferent de la que hem tingut fins ara. Per començar, hem de resoldre els problemes del sistema actual: adaptar la inversió en ciència a la mitjana europea, pal·liar la precarietat de molts investigadors, estabilitzar els programes de finançament, reduir la burocràcia excessiva, etc. D'altra banda, ens hem de preparar per poder definir estratègies molt més clares i eficaces. Per això ens hem d'organitzar molt millor a nivell administratiu i polític per establir com decidim en quines infraestructures participem i qui pren aquestes decisions. Això requereix crear estructures estatals, amb una àmplia participació d'experts científics, capaces de prendre decisions a deu, vint o trenta anys vista. És a dir, cal una visió a llarg termini i la capacitat de prendre decisions ambicioses a nivell institucional. Al meu entendre, la creació d'aquestes estructures de pensament i decisió és un dels punts febles del nostre sistema actual, ja que sovint els cicles polítics porten a planificar a no gaire més de quatre anys vista.
A Europa tenim exemples de països que no són grans però que han aconseguit liderar infraestructures científiques de gran rellevància, com ara Suïssa, Dinamarca o els Països Baixos. No ens enganyem, la diferència no és només econòmica, sinó també organitzativa i cultural. És un objectiu al nostre abast, però hem de ser conscients que encara tenim camí per recórrer.
Carlos F. Sopuerta
Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)
President de l’ACDIC