El periodisme hauria de ser sempre un exercici de precisió. Un en el qual cada dada és contrastada i verificada. Tanmateix, fins als millors se’ls pot colar un error d’informació. I això no ha de traduir-se en el temor a que tot el treball realitzat s’enfonsi. O que una carrera estigui en perill per reconèixer-ho. “L’esforç del periodista no evitarà completament els errors” hauria de ser un mantra per a aquell que exerceix aquest ofici. Quan se certifica que s’ha comès una equivocació, quin hauria de ser el protocol a seguir?

“El protocol és el sentit comú: reconèixer els fets errats”, comenta el colombià Gerardo Reyes, director d’Univisión Investiga i un dels periodistes llatinoamericans més prestigiosos. Per a ell, es tracta d’una qüestió de justícia amb l’afectat i amb els lectors. Això és el principal. El dany potencial a la credibilitat de l’autor queda en segon pla.

El primer en reconèixer l’error de forma pública ha de ser el mitjà de comunicació, responsable últim de la informació que es publica a la seua plataforma. Així, el periodista autor de la peça no veurà un impacte tan potent en la seua reputació, la qual cosa li permetrà continuar exercint el seu treball amb la lliçó apresa. Abans d’això, el periodista ha de ser transparent amb el seu editor i exposar honestament quins passos es van fer malament. L'article complet publicat a IJNet.org