Mirant el mapa de les fotovoltaiques del Plater descobreixo que una pineda familiar hi està inclosa, quin dilema! Aquesta pineda, afectada pel gran incendi del 2012, no produeix pràcticament cap pinya, al marge que el pinyó autòcton està molt devaluat a causa de l’entrada massiva de pinyons procedents de la Xina; en resum, que el manteniment d’aquesta pineda sols comporta despeses i, ves per on, ara truca el senyor Plater-Illa amb un somriure malèvol i la cantarella que la decisió serà dels ciutadans (els propietaris de la terra, com el vot als EUA del segle XVIII) i, és clar, que tenim la urgència inajornable de produir més i més energies netes.
Aquesta pineda té una història fatalment lligada a la producció energètica, els interessos espuris de les multinacionals i les decisions administratives fetes a l’engròs, sense atendre el detall i la terra, en última instància, el poble. Lleonard Ramírez va comprar la central elèctrica dita el Molí de baix o d’en Genover, a les Escaules (Alt Empordà), que estava en desús, però conservava intactes les turbines, amb el romàntic propòsit de tornar a produir electricitat per al poble. Va posar-se en contacte amb la Universitat de Girona perquè l’assessoressin i en va sortir un estudi que avalava la viabilitat tècnica del projecte. Llavors, Endesa, ras i curt, li va expropiar la central, ja que coses així no es poden permetre.
Amb els diners de l’expropiació, en Lleonard va comprar un terreny per plantar-hi vinya, però en aquells anys la Unió Europea no ho permetia, així que va plantar tres mil pins pinyoners... L’any següent, quan els pins ja arrelaven tímidament, la normativa europea va promoure de nou les vinyes... En Lleonard va adobar, regar i podar pacientment els pins durant un bon grapat d’anys; era la seva passió, la seva connexió amb la terra i l’esperança de llegar als seus alguna cosa productiva. Finalment, van arribar les pinyes amb els pinyons a bon preu, però sols durant una temporada, perquè els pinyons de la Xina van ensorrar els mercats. L’incendi del 2012 va deixar els pins tan afectats que ja no produeixen res... I ara, amb trompeta i plateret, arriben els hereus d’aquella Endesa que va expropiar la central perquè no se’n fes un ús local, per reblar el clau sobre una terra suposadament improductiva i arrasar-la definitivament per produir-ne energia verda amb foscos propòsits; contra tota lògica i en pro de monopolitzar-ne la producció i allunyar-ne l’ús. És la lògica de les dites repúbliques bananeres, que ho van fiar tot al monocultiu del plàtan i van esdevenir esclaves dels seus únics clients i proveïdors, perdent la biodiversitat i l’autonomia alimentària.
En tot això hi ha la variant que podríem anomenar Florentino; és aquella que promou tota mena d’obres, com més aparatoses millor, al marge del seu sentit funcional, ja que el negoci està en l’obra i, fins i tot, si no funciona, millor, perquè així hi ha el negoci de fer i desfer. Sols cal recordar el cas Castor, un projecte clarament abocat al fracàs abans de ser adjudicat i que, durant uns quants anys, vàrem pagar tots en el rebut del gas, fins que el Tribunal Suprem ho va declarar il·legítim o alguna cosa així. En sospitosa sintonia amb les multinacionals de l’energia, el govern no es planteja la màxima de produir on es consumeix, ni d’usar infraestructures com autopistes i línies de tren, que disposen de milers de metres quadrats exposats al sol i al vent, i de la xarxa elèctrica ja feta. Sembla que es tracti d’impedir allò que en Lleonard va assajar: la producció local i autònoma al marge de la gran xarxa monopolista.
L’únic pla de futur és reduir i rehumanitzar el consum, cosa que no ha d’implicar reduir la qualitat de vida, que fins i tot pot augmentar
És cert que, si volem continuar consumint com fins ara i en projecció creixent, necessitarem molta més energia. El problema és que això ens abocarà al col·lapse, per més energia neta que tinguem, ni que fos gratuïta, doncs són els recursos de la Terra i la seva capacitat de regeneració els que estan arribant al límit, i això sense tenir en compte el canvi climàtic i els seus estralls.
L’únic pla de futur és reduir i rehumanitzar el consum, cosa que no ha d’implicar reduir la qualitat de vida, que fins i tot pot augmentar. De fet, moltes coses que consumim de forma induïda no les necessitem; molts desplaçaments ens són imposats, etc. Un Plater revisat hauria de centrar-se en com usem l’energia, quina és la lògica dels desplaçaments, la política dels envasos, etc., i en totes aquelles coses que fem cada dia, desenes de vegades, milions de persones de forma simultània, perquè sembla que «no es pot fer d’altra manera». I certament no es pot fer d’altra manera si no hi ha un pla estratègic de consum basat en la vida i no en el PIB.
L’obsolescència programada hauria de contemplar-se com una estafa i un crim ecològic, i així podríem continuar amb una llarga llista de coses que sí que es poden fer si hi ha voluntat política i que poden posar remei, de forma més eficient i duradora, a la crisi energètica que vivim avui. Podem intuir que això no convé a la brètola colla de milmilionaris que domina el món; però hauria de convenir al poble i als polítics que es postulen a representar-lo, oi?
Foto: LA PINYA DEL PLATER 2 / Joan Casellas / Arxiu Aire