Un nou estudi sobre aplicacions mòbilsde mitjans, elaborat per Pugpig, conclou que les apps tornen a guanyar rellevància estratègica en un context marcat per la intel·ligència artificial, la pèrdua de control sobre el descobriment de continguts i la necessitat de reforçar la relació directa amb els lectors.
L’informe, basat en dades de més de 440 aplicacions de 140 editors de la plataforma Pugpig i en una enquesta a mitjans de la seva xarxa, apunta que les aplicacions ja no poden entendre’s només com un contenidor addicional de continguts. Per als mitjans, el seu valor principal està cada vegada més lligat a la freqüència d’ús, la retenció de subscriptors, la conversió d’usuaris anònims i la capacitat de generar hàbits informatius propis, al marge de cercadors, xarxes socials o agregadors.
La lectura més rellevant per als mitjans és que les aplicacions mòbils estan funcionant com un canal de relació deliberada. Segons l’informe, la gran majoria de les sessions a les apps procedeix d’accessos directes, el que indica que els usuaris obren l’aplicació de forma intencional, no només empesos per enllaços, butlletins, recerques o xarxes socials. En un escenari en el qual la intel·ligència artificial és canviant com les audiències troben i consumeixen informació, aquesta dada reforça la idea que les apps poden convertir-se en una infraestructura de relació directa amb el lector.
L’estudi assenyala que la vinculació dels usuaris amb les aplicacions ha millorat respecte al 2025. Han crescut de forma moderada les sessions per usuari i les pantalles vistes per sessió, però el canvi més clar s’observa en la durada mitjana de cada sessió. Pugpig atribueix aquest augment a experiències més riques i interactives, capaces de prolongar el temps d’ús.
No tots els formats generen el mateix comportament. Els usuaris que juguen dins de les aplicacions se situen entre els més compromesos, mentre que els qui consumeixen àudio o vídeo també passen més temps que els lectors que només accedeixen a text. L’informe detecta un patró semblant entre els qui busquen, guarden o comparteixen continguts. En aquests casos, les funcions no apareixen només com a eines accessòries, sinó com a senyals d’ús més actiu i d’una relació més intensa amb el producte.