L’avaluació de l’alumnat sempre ha estat un tema a debat i que s’ha posat sobre la taula en diferents moments històrics i de canvis en el sistema educatiu. Tenint en compte el moment en el qual ens trobem, després del canvi, l’any 2020, de la llei d’educació espanyola (LOMLOE – Ley Orgánica de Modificación de la LOE) el tema de l’avaluació s’ha tornat a qüestionar.

La pregunta aquí, des del meu punt de vista, no és si s’ha d’avaluar al nostre alumnat, sinó en com ha de ser aquesta avaluació. Crec que no hi ha cap mena de dubte que l’alumnat s’ha d’anar avaluant per tal de poder comprovar que les mesures que s’apliquen en cadascuna de les propostes són adequades i que està assolint les competències que ens hem marcat com a professionals de l’educació; que el seu procés d’aprenentatge és adequat i que no convé introduir cap mesura intensiva o addicional.

I és que, a diferència de l’avaluació de fa uns anys el que s’ha d’anar avaluant és el procés que fa l’alumne/a en front aquella nova competència. És evident que el resultat final també té un pes important, però que el camí que ha anat recorrent aquell infant ens dona prou informació per saber si l’estem ajudant o si convé introduir alguna modificació.

Malauradament, aquesta no és sempre una feina fàcil. Ens trobem abocats en un dia a dia frenètic, amb uns continguts que convé que l’alumnat assoleixi al final d’un curs, d’un cicle o d’una etapa educativa, ens trobem en unes aules plenes de nens i nenes que potser no tenen les eines suficients i que la dificultat de poder arribar a tothom fa que l’educació no pugui ser del tot personalitzada. L’augment de les ràtios a les aules i els canvis introduïts en el sistema educatiu fa que alguna cosa no quadri. O aconseguim reduir el nombre de nens i nenes per aula o augmentem el nombre de professionals per aula per tal de poder donar resposta a les necessitats que està vivint actualment el sistema educatiu català.