Vivim temps convulsos, temps de tensions i enfrontaments continus que a dures penes deixen espai per l’enteniment i la concòrdia. Ja ho cridava fa dos anys el central del Barça, Ronald Araújo, amb aquell “¡Empieza la nueva era!”, crit eufòric després de guanyar-li la Supercopa al Madrid. Part de raó tenia, el problema és que va errar el quan. Però tampoc podem exigir a un futbolista el nivell de predicció de Nostradamus. I menys si és del Barça, que bastant tenen intentant sobreviure als continus despropòsits del club. Sigui com sigui, el cas és que estem de ple en un període de canvi, en una etapa on les bases reguladores del nostre món s’ensorren alhora que se n’erigeixen unes altres de noves. Aquest període de transició cap a una nova era arrenca, molt probablement, amb la COVID-19, un cataclisme sanitari, sociopolític i econòmic que encara avui ningú no ens ha acabat d’explicar el com ni el per què. Aquí és on la societat comença a canviar el xip i a perdre el respecte per l’ordre establert. Mala cosa. Des de llavors, els extremismes no han fet altra cosa que créixer i proliferar arreu davant la sorpresa de molts analistes suposadament experts que ens expliquen el món des de la tertúlia mediàtica de torn.

Les bases del món decadent que coneixem es van forjar entre les dues guerres mundials, quedant perfectament definides amb l’inici de la Guerra Freda i el xoc dels naixents blocs capitalista i comunista. Alhora, a occident, les democràcies es van imposar com a sistemes polítics amb l’objectiu d’assolir un ideal d’estat del benestar. Amb la caiguda del mur de Berlín, la descomposició del bloc roig, el ressorgiment de la Xina com a incipient potència mundial i l’eclosió del neoterrorisme islàmic i la tecnologia digital, vam inaugurar el segle XXI; aquest panorama va anar debilitant les democràcies com a garants de l’estat del benestar, suplantat progressivament per unes polítiques cada cop més partidistes i impopulars, les quals han acabat de constatar, un quart de segle més tard, un canvi de paradigma global. Com va passar fa justament un segle amb la irrupció dels totalitarismes, les democràcies no han sabut donar resposta a les necessitats d’una població complexa i creixent el que, en conseqüència, ha facilitat el sorgiment de renovades visions reaccionàries liderades per un Trumpisme desbocat. La famosa ultradreta que esbomba la premsa cada dia sense saber massa bé què significa el terme ni perquè sorgeix. Però tot això era molt fàcil de preveure. El polític, si no fa la seva feina amb honestedat i sentit de servei públic, si abusa del seu poder i de la confiança del poble, quan venen mal dades, acaba engolit per la desconfiança, la desafecció, el rebuig i la radicalització. Per aquest ordre. Estava escrit que tornaria a passar. Són cicles històrics. Però és que als polítics i als periodistes, principals signants i missatgers del relat de la veritat que té la societat, els falta precisament això, veritat i història. Ara tot són crits i proclames buides per salvar un model de democràcia caducat, tot defugint aquesta responsabilitat per dipositar-la en l’auge d’unes ideologies que sempre han estat tan reaccionàries com residuals. Doncs ara dues pedres. O com deia el mem: “¡Haber estudiao!”.