Han passat ja uns mesos d’ençà que va saltar una notícia als mitjans de casa nostra relacionada amb uns concerts d’una orquestra simfònica, amb repertori de música de pel·lícules de Hollywood de tots els temps, que s’oferien al gran teatre del Liceu de Barcelona.

La cosa no hagués tingut més transcendència que la d’un típic entreteniment programat per les vacances de començament de l’any, si no fos perquè es van produir un seguit de queixes per part dels assistents/compradors de les entrades dels esmentats concerts.

Sembla ser que la interpretació de les conegudes bandes sonores de pel·lícules no va contribuir precisament a deixar volar la imaginació ni tampoc a conrear la sensibilitat del públic, sinó que més aviat el va enervar perquè la concurrència, al capdavall, sap perfectament quina és la diferència entre una interpretació de qualitat i una altra que no arriba als mínims exigibles.

Com és possible, es preguntaven alguns dels enfadats assistents, que al teatre d’Òpera del Liceu de Barcelona s’hagi pogut programar i “perpetrar” una tal “execució” musical?.

Més enllà del desastre puntual o de l’absència d’un control de qualitat que hom podria esperar a una sala de concerts de prestigi com és el Liceu de Barcelona (que recordem dona nom també una afamada escola superior de música), el que es planteja en aquest cas és com una part del públic decideix comprar entrades per un concert deixant-se emportar per una mera qüestió de marques, sense preocupar-se, abans de pagar els seus diners, de saber què hi havia exactament darrera el presumptuós nom de la “Hollywood Symphony Orchestra”, i fiant-se clarament en el ben guanyat prestigi centenari de la marca del “Liceu de Barcelona”.

Es pot dir que l’entitat propietària del gran teatre d’òpera barceloní no es fa responsable de la baixa qualitat que puguin aportar els promotors musicals a qui eventualment llogui les seves sales i que això no afecta per res l’entitat. Estem segurs d’això últim, però?

La meva opinió com a experta en qüestions relacionades amb patents i marques és que, malgrat tot el es pugui dir en relació amb les responsabilitats d’uns i altres, el cert és que els consumidors (no només els assistents al concert, també tothom que ha escoltat la notícia d’aquests fets) han percebut les dues marques com a relacionades o lligades en un o altre sentit i, per bé que inicialment va ser el valor de notorietat ben guanyada en el decurs dels anys de la marca “Liceu de Barcelona” el que va presentar atractivament la “Hollywood Symphony Orchestra” als consumidors no experts, el cert és que el fiasco interpretatiu i la notícia que se’n va derivar després, per les queixes del públic, va suposar clarament un factor de desprestigi per la marca del Teatre barceloní d’òpera.

En llenguatge tècnic-jurídic s’empra en aquests casos la paraula anglesa “tarnish” per descriure aquest efecte de deteriorament del valor d’una marca, indicant que, com passa amb els metalls, alguna circumstància externa els ha fet perdre el seu llustre, tant en sentit econòmic com també moral i justament és això el que ha comportat a la marca del Liceu barceloní, la “Hollywood Symphony Orchestra”, una màcula o abonyegament, que hauria de fer reflexionar als seus gestors sobre si el guany econòmic de llogar l’ús del teatre a qualsevol programador, compensa el cost d’oportunitat d’una pèrdua de valor de la marca “Liceu Òpera Barcelona”.