El nivell actual de migracions internacionals no és excepcionalment alt ni van en augment. En relació amb la població mundial, els migrants –és a dir, les persones que viuen en un país estranger més de sis mesos seguits– representen aproximadament el 3% i aquesta xifra s’ha mantingut estable des del 1960 fins al 2020. A finals del segle XIX i principis del XX les migracions internacionals entre el vell continent i el nou món, les de la Xina i l’Índia cap a les colònies europees del sud-est asiàtic i les de Rússia i la Xina cap a Manxúria, Sibèria, Àsia central i el Japó, van moure 150 milions de persones, el que equivalia al 9% de la població mundial de l’any 1900. Tres vegades més que el moviment migratori actual.

L’origen dels emigrants, contràriament al que donem per suposat, no són els països més pobres del planeta, sinó aquells en vies de desenvolupament. Els països que més migració generen, en xifres relatives, és a dir en percentatge sobre la seva població, són Mèxic, el Marroc, Turquia, l’Índia i les Filipines. En els països subsaharians, en canvi, tot i estar entre els més pobres del món, el percentatge de població que decideix emigrar és molt petit. Els emigrants, majoritàriament, no busquen sortir de la misèria, sinó que aspiren a una vida millor. El motor del fenomen migratori són les expectatives i l’ambició, més que no pas l’extrema pobresa. El desenvolupament de zones deprimides millora les capacitats de la població i les seves aspiracions i ha demostrat ser més un incentiu que un fre a l’hora de migrar. Per emprendre el viatge de la migració internacional calen diners, sovint les famílies han d’endeutar-se, i els més pobres difícilment s’ho poden permetre.

La demanda laboral és el principal motor de la migració internacional. Les majors migracions es donen entre països propers i similars en nivell de renda i en salaris: els Estats Units i el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda o Alemanya i els Països Baixos. I és l’oferta de llocs de treball en sectors determinats el que provoca aquests moviments. L’any 2020, 4,7 milions de britànics vivien a l’estranger, una xifra equivalent a la meitat dels 9,5 milions de persones nascudes fora del Regne Unit que hi havia acudit. Una proporció similar es donava, també l’any 2020, a Itàlia: un italià emigrat per cada dos immigrants acollits.

Els migrants, en general, ocupen llocs de treball que els nacionals no poden o no volen ocupar, sovint per ser bruts, perillosos o degradants. De manera que no seria cert el mite que els migrants ens prenen la feina. Els àmbits principals on s’ocupa la immigració són els serveis personals de poca qualificació, el sector agrícola i la indústria difícil d’automatitzar com la construcció o el processat de carn i peix. Les causes que fan que la població autòctona rebutgi aquestes feines són bàsicament tres: la millora de la formació acadèmica, l’emancipació de la dona i el descens de la natalitat. Són, doncs, els sectors econòmics intensius en mà d’obra que no poden deslocalitzar-se, per motius diversos, ni són susceptibles de robotitzar-se a curt termini, incapaços de captar mà d’obra entre la població autòctona, els que atrauen i incentiven la migració de persones amb poca qualificació.

Sobre els efectes fiscals de les migracions hi ha nombrosos estudis, tant en l’àmbit europeu com en l’americà (els Estats Units), que donen resultats força diversos, en funció de si fan una anàlisi estàtica o dinàmica i, en cas de fer-la dinàmica, en funció de quines són les suposicions futures de les quals parteixen. En tots els casos, però, hi ha un element comú: tant els estudis que diuen que les migracions tenen un impacte fiscal positiu en els països rics, com aquells que conclouen que el tenen negatiu, tots ells coincideixen que l’efecte fiscal del fenomen migratori és insignificant i no arriba, en cap cas, a l’1% del PIB. En aquest sentit es dona la paradoxa que als Estats Units la immigració il·legal és la que té un impacte fiscal més positiu, ja que paga impostos (es tracta de persones que solen treballar en l’economia submergida amb números de seguretat social falsos i, naturalment, paguen l’IVA del que consumeixen) i, en canvi, no tenen dret a cap servei social, ni mèdic, ni educació, ni evidentment pensió per jubilació.

Aquests mites i fins a 22 més desmunta Hein de Haas, catedràtic de Sociologia i fundador de l’International Migration Institute de la Universitat d’Oxford, en un interessantíssim llibre, Los mitos de la inmigración, que hauria de ser de lectura obligada per dedicar-se a la política o la gestió pública. O senzillament per anar a votar. No es tracta d’un llibre bonista. Desmunta molts dels mites que utilitza l’esquerra, també.

El fenomen migratori és terriblement complex i divers. Les opinions parcials i simplistes agreguen confusió i incentiven la polarització. Els matisos són vitals, en aquest cas. La migració forma part de la història de la humanitat. No es tracta d’un problema que haguem de resoldre ni d’una solució a les nostres mancances. És un fenomen intrínsec als canvis socials, culturals i econòmics que ha viscut el món des que és món. Afavoreix a alguns i pot suposar un inconvenient per a d’altres, però no es pot eliminar ni aturar. Plantejar el debat de la migració en termes d’estar-hi a favor o en contra és qüestionar una part fonamental d’allò que som com a persones i com a societat. Té tan poc sentit declarar-se a favor o en contra de la migració, com declarar-se a favor o en contra de l’economia o de la tecnologia. No és un tema que pugui tractar-se des de l’emoció. Cal fer-ho des del coneixement dels fets i de la realitat.