L’actual president blaugrana està regalant, a tot aquell que no és aficionat culer, una de les seves millors èpoques de la història. Ironia ‘mode on’, clar. Molt lluny queda ja aquella primera i esplendorosa etapa de Frank Rijkaard, Ronaldinho i companyia, o aquella altra posterior, i encara molt més exultant, de Pep Guardiola i els triplets. La veritat és que quan ‘el Jan’ va guanyar les eleccions del seu retorn tot abraçant maniquins i prometent la permanència de Messi amb aquella campanya d’eslògan provocador i innecessari, “Con ganas de volver a veros”, en referència a l’etern rival, pocs preveien que, tres anys després, el mateix lema retornaria com un bumerang enverinat per entonar-se, encara amb més entusiasme i ració extra de sarcasme, des de l’altra banda del pont aeri. El cas és que tampoc es podia esperar massa de l’eslògan ideat per un altre personatge que darrerament s’ha guanyat un espai a la nostra per dir la seva amb l’únic argument de ser la mixtura perfecta entre el hooligan barroer i el tribunero fatxenda de tota la vida. Però bé, que aquest ha estat sempre el nivell d’exigència del canal públic que paguen tots els catalans i les catalanes, no ho oblidem: menystenir i faltar al respecte tot allò que no segueix l’ordre únic establert de color blaugrana. Ara fa unes temporades que dissimulen amb això del Girona, però ja no me la colen, que alguns comencem a tenir una edat. El curiós del fet és que des de l’ens públic també fa anys que ens bombardegen amb missatges pro diversitat i inclusió per promoure un canvi de paradigma liberal i progressista a la societat, un fet que no és que hi estigui en contra, més aviat al contrari, però que fins on arriba el meu enteniment, lògica i comprensió, s’hauria de predicar amb l’exemple.

Tornant a l’infal·lible Jan d’aquesta segona etapa, i que la premsa de la capital no fa més que adular i excusar, del que no hi ha cap mena de dubte és que el Barça, de la seva mà, ha iniciat una transició incontestable a club ‘mem’. Només cal repassar l’hemeroteca de ridículs que atresoren des de llavors: el “esto es lo que hay” de Koeman, la 'xavineta' que ho havia de revertir tot, les excuses del seu conductor (el sol, el que diu la premsa ens afecta, la cridòria dels rivals, la mida de la gespa, els àrbitres, etcètera), “la nova era” (que va durar dos partits i mig), el planter format per joves jugadors venuts com a improbables pilotes d’or (ja s’han carregat a uns quants amb aquest relat especulatiu), el surrealista ‘pacte del sushi’, les incomptables misèries del Camp Nou i la seva reconstrucció, la nova política de palanques (de veritat no hi havia una altra paraula menys ridícula per definir-ho?), l’exili a l’Europa League durant dos anys, l’ombra del cas Negreira, els problemes per inscriure jugadors pel 'fair play' financer, i la desinscripció de Dani Olmo i Pau Víctor com a jugadors a la lliga per aquest mateix motiu, són alguns dels seus grans hits. És cert que l’herència recollida ha tingut part de culpa, però tampoc oblidem que va ser escollit democràticament pels socis, que des del minut 0 van riure-li les gràcies i van confiar que el seu inconfusible tarannà redreçaria el club. Doncs ara a empassar-se el gripau. O com diria el ‘mem’: “haber estudiao”.