En aquest país continua costant molt aixecar un projecte cinematogràfic, llevat que abans sàpigues com (re)convertir-te en indústria. Al país veí, per exemple, la producció és una cosa més seriosa, professional, i per tant la predisposició dels productors a escoltar i rebre noves propostes, tant d’autors coneguts com de novells, sumada a una mentalitat cultural tradicionalment oberta, explica com de bé s’han adaptat als nous temps, a una exhibició marcada sobretot per la variada demanda de continguts audiovisuals de les plataformes digitals. Per gustos, colors, i precisament per això mateix, les plataformes volen disposar de tot l’arc de Sant Martí, de moltes i molt variades propostes, dins el seu catàleg. Però quantes pel·lícules i sèries nostres arriben a aquesta línia d’exhibició? El percentatge és ridícul, i si ens fixem en qui produeix, “no hase falta disir nada más”. Avui, fa més falta que mai la professionalització d’un productor amb mentalitat oberta que pensi el cinema segons els nous temps i públics, i que sobretot sàpiga fer de pont entre els creadors i els espectadors eixamplant les mires del cinema, entenent aquest com l’espectacle de masses i divers que és. Però la majoria dels nostres productors solen ser, o creadors obligats a (re)convertir-se en productors per accedir a la trampa de la subvenció pública per poder filmar, o els de tota la vida que produeixen als de sempre, autors coneguts o formats a través dels canals elitistes, també de sempre, un nepotisme institucionalitzat que tapona el talent i empetiteix el cinema, al qual s’hi sumen, festivals i les mateixes plataformes.

Que un semidocumental sobre la tauromàquia guanyi un festival de cinema suposadament prestigiós, sempre genera notícia, evident, però aquest cinema genera indústria i omple les sales? No. El fet té una segona lectura que sembla que tothom obvia, sobretot els mitjans i la majoria dels crítics, i que constata la petitesa general d’un cinema nacional, que continua assumint la seva exigua dimensió, el seu endèmic provincianisme, resignant-se a un paper minúscul, quasi residual, en l’exhibició. D’aquesta manera, els entesos acaben celebrant com una victòria nacional els èxits d’una comèdia de situació amb la burgesia catalana com a eix central, la soporífera reformulació del cinema ‘verité’ segons les vivències d’uns pagesos lleidatans, o ens flipem amb el cinema d’art i assaig que excel·leixen el sentir dels toreros. Però ni rastre d’un cinema més ‘indie’, divers o variat. Contràriament, però, quan ens posem davant la petita o la gran pantalla, la majoria prefereix consumir thriller, terror, comèdia, ciència-ficció, fantàstic… Gèneres injuriats per la indústria del país i la crítica. Això explica aquesta bicefàlia hipòcrita, absurda i contraposada que impedeix diversificar, enfortir i, en definitiva, madurar el nostre cinema, i que fa que l’etiqueta despectiva que fa dècades que arrossega, malgrat guanyar algun reconeixement internacional de tant en tant, continuï igual. I no ho dic jo, que al final només represento una opinió, i ja sabeu allò que diuen de les opinions i els culs… Ho diuen el conjunt d’espectadors que, fins on jo sé, són els que paguen per consumir el cinema que realment volen veure.