Els boomers deuen recordar l’anècdota: Televisión Española va inserir una pausa publicitària al mig de l’escena més icònica de Perseguit per la mort (llavors, Con la muerte en los talones). Una avioneta empaita Cary Grant per un camp de blat de moro, la tensió és màxima, milions de persones n’estan pendents, i... tatxan!, es talla la projecció per passar els anuncis. Els renecs es van sentir des del cap de Fisterra fins l’illa del Hierro. Aquell fet va ser molt comentat, en termes unànimement condemnatoris, però avui s’ha convertit en banal a les cadenes secundàries de la TDT, gestionades per ordinadors dotats de ximpleria artificial que disparen els anuncis a l’hora programada, sigui el que sigui el que s’està emetent. Estàs veient una sèrie de lladres i serenos, el detectiu ha reunit els sospitosos, ha començat a explicar les seves deduccions, i de sobte apareix la simpàtica parella de Galería del Coleccionista disposada a relatar-nos durant un quart d’hora les meravelles d’un matalàs de trenta capes o d’una agulla de corbata amb quaranta diamants microscòpics. Un pot acabar sospitant que els programadors estan subornats per directius de les plataformes de streaming, on aquestes coses no passen.

Com que la irrupció de les noves tecnologies no significa necessàriament un canvi en les maneres de fer, la interrupció publicitària amb traïdoria ha arribat fins les publicacions digitals, que són de dues menes: les que tenen barrera de pagament, és a dir, subscripció a canvi d’una quantitat domiciliada, i les gratis total. Aquestes darreres viuen dels anuncis, i a fe que no se’n priven per poc que trobin qui els contracti. Però de vegades en fan un gra massa. Una cosa és que la pantalla mostri anuncis a la dreta, a l’esquerra, al damunt i a sota del text que llegeixes; ja sabem que aquest és el preu de la gratuïtat. Una altra cosa és que el missatge comercial tapi la meitat d’un vídeo i hagis de buscar on és la creueta per fer-lo desaparèixer. Una altra, que a cada punt i a part de l’article que proves de llegir hi apareguin tant aviat un anunci, com una promoció d’altres seccions de la mateixa publicació, com una tirallonga d’enllaços a «notícies relacionades». I una altra, encara, que quan has començat a llegir un article interessant desaparegui darrera d’un un anunci que ocupa totapantalla del mòbil i no el puguis tancar fins que s’acaba un compte enrere visible en una cantonada.

La combinació de l’«Era de la informació», teoritzada pel professor Castells, i la digitalització absoluta, serà probablement tant important per a la història de la Humanitat com ho van ser el control del foc i el desenvolupament de la màquina; no és que anem en aquesta direcció, és que ja hi som i pobre del que es resisteixi a adonar-se’n. El que no canvia, per desgràcia, és la vella temptació de faltar al respecte a la usuaris dels processos comunicatius. I per sort, a la curta o a la llarga, tampoc canvia el vell principi que la falta de respecte allunya la clientela. Poden trigar més o menys temps a sentir com els canten les absoltes, però els abusadors tenen els dies comptats.