Llegir tres editors nord-americans parlant del futur de la premsa local fa una mica d’efecte mirall. Un article recent d’Editor & Publisher recull una conversa a Saratoga Springs, dins la conferència anual de la New York Press Service, amb Mike Blinder, Casey Seiler, Walter Sanchez i Kirstyn Brendlen. El debat gira al voltant d’una pregunta que sembla senzilla, però que tots els qui fem premsa tenim damunt la taula: hem de donar als lectors allò que volen o allò que necessiten?

La distància amb el nostre mercat és evident. Les seves audiències són d’una altra mida, els seus mitjans es mouen en altres escales i el negoci té unes regles que no sempre són comparables amb les nostres. Però, quan entres en el fons de la conversa, la distància s’escurça. A Catalunya, tant les grans capçaleres com els mitjans locals i comarcals, no treballem amb models tan diferents dels que es defensen en aquell article.

També aquí vivim aquesta tensió cada dia. Quan decidim una portada, quan prioritzem una notícia al web, quan mirem quins continguts funcionen i quan ens preguntem si allò que és important tindrà prou recorregut entre els lectors. No és una batalla entre periodisme seriós i clic fàcil. És bastant més complex. El lector vol informació útil, clara, propera i ben explicada. I, moltes vegades, això és exactament el que necessita.

La premsa comarcal ho sap molt bé. Un lector vol saber què passa al seu ajuntament, però també com l’afectarà una obra, una ordenança, el tancament d’un servei, una decisió urbanística, la manca d’habitatge o la pressió turística. Vol reconèixer el territori on viu, però no vol que li venguin una postal. Vol proximitat, sí, però també vol criteri.

El lector vol reconèixer el territori on viu, però no vol que li venguin una postal. Vol proximitat, sí, però també vol criteri.

Aquí és on les diferències entre la gran premsa i la premsa local no són tan profundes com de vegades sembla. Les grans capçaleres tenen més estructura, més equips i més capacitat d’impacte. Els mitjans comarcals tenen una altra cosa: coneixen el terreny. Saben qui hi ha darrere de cada notícia, quins equilibris hi ha en una ciutat o en un poble, quines entitats mouen la vida cultural, quines empreses sostenen ocupació i quines decisions polítiques tenen conseqüències concretes. Aquesta proximitat és una força, però també una responsabilitat.

El model de fons, però, és compartit. Tots intentem construir confiança, ordenar el soroll i fer sostenible una redacció en un moment en què l’atenció és escassa i la publicitat ja no arriba sola. Ja no n’hi ha prou amb publicar. Cal distribuir bé, escoltar millor, entendre les dades i saber que una notícia pot viure al paper, al web, a les xarxes, als cercadors, als butlletins o en un missatge de WhatsApp. Canvia l’escala, no tant l’ofici.

Per això no té gaire sentit imaginar la premsa local com un món a part, protegit de les tensions del sector. També nosaltres mirem audiències. També necessitem ingressos digitals. També competim per l’atenció. I també hem de decidir cada dia quin espai donem a allò que funciona i quin espai reservem a allò que s’ha d’explicar encara que no sigui el contingut més llegit del dia.

El clic no pot manar, però ignorar-lo tampoc és cap mèrit. Les dades no substitueixen el criteri periodístic, però ajuden a saber si realment estem connectant amb la gent. El risc és doble: si només publiquem allò que sabem que tindrà audiència, empobrim el diari. Però si només publiquem allò que considerem important sense fer l’esforç d’explicar-ho bé, també perdem el lector.

Les dades no substitueixen el criteri periodístic, però ajuden a saber si realment estem connectant amb la gent.

Aquest és el punt més interessant del debat que planteja Editor & Publisher. No es tracta d’escollir entre el que el públic vol i el que el públic necessita. Es tracta de trobar la manera de fer llegible allò que és necessari. De fer atractiva una informació que té valor. De no renunciar a la funció cívica del periodisme, però tampoc refugiar-nos en un to distant que acabi parlant només per a nosaltres mateixos.

La premsa a Catalunya té singularitats pròpies: la llengua, el territori, la força de la vida associativa, la tradició comarcal i una xarxa de capçaleres molt arrelades. Però les preguntes són les mateixes. Com fem periodisme rellevant? Com mantenim la confiança? Com escoltem l’audiència sense agenollar-nos davant l’algoritme? Com servim una comunitat sense convertir-nos en el seu altaveu acrític?

Potser la resposta és més simple del que sembla: ser útils, ser honestos i ser llegits. La mida de les redaccions canvia. El mercat canvia. Les eines canvien. Però l’ofici, al capdavall, no tant. Entre Saratoga Springs i Figueres hi ha molts quilòmetres, però el debat és molt més proper del que sembla.