Com Àngel Guimerà, Tàpies és la gloria de l’art català i un porc pelut (1), com així es retratà en una gran tela dels anys vuitanta que ara podem veure al Museu Tàpies dins la retrospectiva “La pràctica de l’art”, on diu (cito de memòria) “mireu, pintors malvats...” i una llengua llarga i pastosa llepa un cul pompós sostingut per dues cames peludes fins a l’engonal. A la roda de Miró, Tàpies s’inicia en el brutalisme i en l’impacte de la matèria crua. Cordes gruixudes d’estibadors, paper de vidre, paraules escrites en lloc de coses, coses clavades amb claus gruixuts... És el mestratge de Miró Dadà que Tàpies reelabora des de l’existencialisme europeu i l’antifranquisme català o a l’inrevés...

En l’any del seu centenari nombroses exposicions i seminaris exposen i analitzen el seu llegat, però crec que cap d’ells s’endinsa en la seva humanitat curulla de contradiccions... Antoni Llena, amb motiu d’aquest centenari, publica un recull d’escrits, Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies, que s’acosten a la persona de Tàpies explicant moltes coses rellevants de la seva personalitat des d’una perspectiva amical. Tàpies és un artista compromès amb l’art i la societat del seu temps que ha encarnat contradiccions històriques, des de la portada de La Vanguardia l’any 1939 vestit de falangista en un primer pla i tot sol, passant per la seva col·laboració amb el PSUC durat els anys seixanta i setanta fins a arribar al seu reconeixement de la monarquia borbònica acceptant el títol de marquès de Tàpies en l’ocàs de la seva vida, l’any 2010. (2)

Es pot al·legar que amb setze anys, quan el van disfressar de falangista, poca cosa sabia del món i la política, però després de passar pel mestratge de Joan Brossa i Arnau Puig dins del grup Daual Set (1948-1956) sorprèn que digui que va deixar de participar en les exposicions organitzades pel regim franquista, que el van projectar internacionalment, en veure escrit en les caixes de les seves obres el mot “propaganda”. Sembla una escena organitzada pel seu amic Portabella: (pel·lícula en B/N) pla general; Tàpies, ben vestit, dempeus i tres quarts d’esquena observa des de l’angle esquerra com uns traginers traslladen els embalatges de la seva obra amb destinació a la Biennal de Venecià. Pla mig d’una caixa en el moment de ser carregada dalt d’un camió; una mà espolsa la caixa i s’hi veu el mot “propaganda”. Primeríssim pla del semblant d’en Tàpies (un segon) primeríssim pla del mot “propaganda” que es fon amb el front de Tàpies. Pla mig de Tàpies de perfil mirant cap a l’angle esquerre a contrallum. El braç dret s’alça del maluc al pit. La mà rebrega un contracte que cau. A tota pantalla el mot NO en positiu i negatiu com un flaix...

Antoni Tàpies i Pere Portabella deien que no tenien carnet del PSUC, és a dir que en realitat no eren comunistes. Home!, els partits clandestins, i el PSUC ho va ser fins al 1977, no lliuraven carnets; si el que volien dir és que no anaven a les reunions a repartir-se tasques prosaiques o perilloses no treu cap a res, perquè el partit, amb la seva presència i influència, en tenia prou. (3)

Podem “no parlar-ne, d’això” i centrar-nos en l’obra que “parla per si mateixa”; però de debò que l’obra parla sola després de Duchamp?. Què hi ha del context i d’allò tan duchampià que l’obra la completa l’espectador? (i hauríem d’afegir-hi segons el que sap de l’obra i de l’autor). Dic Duchamp perquè Tàpies el tenia com a far i el col·leccionava. Antoni Llena en el seu llibre, és l’artista que més cita; dotze vegades. (4)

El compromís social de Tàpies és ben explícit, des de que va caure del cavall en ensopegar amb les caixes de propaganda franquista i es va expressar de forma altruista en nombrosos cartells de diverses causes que ara podem veure al Museu d’Història de Catalunya, però la seva atracció fatal per l’alta societat també és ben clara, tal com ho rubrica el seu títol de marquès. No se jo si Tàpies era “avidadollars” perquè crec que la seva fascinació per les matèries pobres era sincera i íntima, però en tot cas si que era “avidafama”. Fa just vint anys li vaig dir a crits des de la tribuna de La Vanguardia que no ho fes; que no es deixes adular pel Fòrum de les Cultures 2004, que li demanava una pintura mura.l (5) Ell, ni que sí ni que no, sembla que els va amollar una pintura ja feta de feia temps (readymade?) que va actualitzar o activar amb un parell de pinzellades noves. (Pot semblar ridícul que, sent ell un gegant i jo una formiga, gosés dir-li res d’això, però els artistes, i crec que en això Llena hi estarà d’acord, ens igualem per baix, en la part rasa, per la pràctica de l’art.

Maria Palau ens va sorprendre a El Punt Avui (10-7-2024, p.24) amb aquest titular, ”El que no ens ensenyaven de Tàpies” amb relació a l’exposició “Tàpies. Art i activisme” que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya. Comença rememorant les paraules d’Arnau Puig, que “es dolia que al museu de l’artista s’hagués esborrat tot rastre de la seva catalanitat (...).i si aquest no era el preu que havia hagut de pagar perquè la seva obra tingués més ressò internacional, sobretot a Madrid”. Diem “museu” però també hem de dir “Tàpies mateix” (dic jo) automutilant-se en pro d’un ressò més gran a la capital del regne d’Espanya, regne del qual ell finalment va esdevenir marquès. “Hi ha parets de l’exposició davant les quals és impossible no sentir emoció”, diu Maria Palau, i continua: “A París tothom va veure als carrers un pòster amb la paraula «assassins» quan els franquistes van executar Salvador Puig Antich”. Tot ben real, com les seves contradiccions. A “La pràctica de l’art” podem veure una gran pintura de la catalanitat de Tàpies, L’esperit català, per primera vegada i en solitari, no gaire lluny de la dissortada tela Pintors malvats que comento a l’inici d’aquest text.

Quan jo era estudiant de l’escola Massana, als anys setanta, a Tàpies se’l criticava molt, no tant per la seva obra com per la seva relació amb els altres col·legues, per la seva ànsia d’omnipresència, per la negació del grup (es va desentendre totalment de Dau al Set, per exemple). per la seva incapacitat de veure en els joves conceptuals cap mèrit i així… El meu pare em deia “enveja que li tens”. Crec que l’entrellat de tot plegat és que Antoni Tàpies tenia un sentit extrem de la institucionalitat de les coses, des de fer una portada gratuïta per la revista El Carrer, de la FAVB (Federació d’Associacions de veïns i veïnes de Barcelona) a l’acceptació del títol de marquès en contradicció amb la seva “vida general” però transferible a l’hereu, i així acceptà l’encàrrec de l’homenatge a Picasso malgrat no estar disposat a adaptar-se als materials d’exterior… Tàpies és un fabricant d’objectes semi-readymade genial, però un pèssim escultor. Tot i així Tàpies ens emociona, potser pel profund convenciment amb què fa les coses a tort i a dret.

(1) Aixó van dir d’Àngel Guimerà, Dalí, Gasch i Muntanyà en el primer manifest avantguardista de Catalunya; El manifest groc de 1929.

(2) Títol hereditari; i potser per això... Tàpies sempre ha tingut una debilitat per la família com a institució, sols cal veure la història de la seva fundació, ara museu.

(3) Pere Portabella, en la seva monumental obra Informe general en què entrevista tots els líders de la transició, amb l’únic amb qui s’asseu mentre l’entrevista és amb Santiago Carrillo, l’únic a qui fa costat, com si diguéssim. Cinematogràficament parlant no pot ser més clar.

4- Encara que l’índex onomàstic s’ho salta, també cita diverses voltes Ticià. Particularment bell és l’article “Estiu del 2009, l’estil de la vellesa”.

5- Joan Casellas, “Tàpies, no lo hagas”. La Vanguardia, 27 de desembre de 2004. El Fòrum de les cultures 2004, una mena de rebuf de les Olimpíades del 92, va ser patrocinat per grans multinacionals, algunes directament relacionades amb la indústria de la guerra i va tenir una gran contestació popular. El tràgic desori militar, social i humanitari de la 2a guerra d’Irak encara estava molt present. Jo vaig tenir l’honor de ser uns dels portantveus de l’Assemblea de Resistències al Fòrum 2004 i d’aquí el meu atreviment.