Quan era adolescent sentia una gran fascinació per la saviesa d’alguns adults del meu entorn familiar i em semblava que mai seria capaç d’arribar a saber tantes coses com ells, i aquesta limitació m’angoixava. De seguida vaig tenir clar que el prestigi social que m’interessava era aquell que derivava del saber i la capacitat de comprendre el món, que feia les persones més autònomes i més lliures. A l’època universitària vaig entendre que allò que realment em meravellava no era tant el coneixement acumulat, com –en paraules de Joaquim Pla en un article publicat a EL 9 NOU– l’esperit crític, el saber resoldre problemes, fer anàlisis correctes, sintetitzar idees, saber llegir entre línies, expressar-se correctament...I la observació em va portar a una conclusió reveladora: les persones que jo coneixia que posseïen aquest do, tenien un element comú, totes eren compradores i lectores habituals de diaris. Diaris, en plural, sí.

I va començar el segle XXI i va arribar internet, a totes les cases primer i a totes les butxaques després, i molts vam creure que l’accés universal a la informació seria un element anivellador i serviria d’ascensor social a tanta i tanta gent que fins aquell moment n’havia quedat exclosa. Que seria l’element definitiu que ens havia de portar cap a societats més justes i inclusives. Però, no va ser així.

Mai no hi havia hagut tanta informació com ara, tan diversa, immediata i accessible. Tampoc mai les màquines –o els algoritmes– havien escollit per nosaltres quina informació havíem de rebre. I potser mai ens havíem sentit tan confosos, ens havia costat tant identificar els temes entre el marasme d’arguments que s’escampen per les xarxes. Com diu Harari, en un món inundat d’informació irrellevant, la claredat és poder.

Paradoxalment, el periodisme està en crisi i se sent qüestionat, justament quan més falta ens fa per ajudar-nos a entendre i interpretar què està passant, per aportar una mica de llum en aquest bosc espès i ajudar-nos a distingir la veritat de la mentida, la informació honesta de la propaganda.

També necessitem el periodisme per denunciar i fer visible aquella informació que alguns pretenen amagar, per garantir el nostre dret a saber què passa entre els bastidors del poder. El bon periodisme examina i audita l’actuació dels poderosos, ja siguin de l’àmbit polític o de l’econòmic, sense caure en l’activisme ni en l’excessiva complaença, i en aquest sentit contribueix a fer un món més just. La prosperitat dels pobles és directament proporcional a la qualitat del seu periodisme i no existeixen democràcies sòlides sense el contrapoder de la premsa.

I en tercer lloc, necessitem el periodisme per donar veu als “altres”, a tots aquells que malgrat tenir fibra òptica segueixen sent tan invisibles com abans de l’aparició d’internet, o seguirien sent-ho si no fos per la professionalitat, el compromís i el coratge de molts bons periodistes que els donen veu.

Internet i les xarxes socials esperonen els mitjans a ser millors. Havent perdut el monopoli de la informació, el periodisme es veu obligat a reinventar-se, a difondre’s per nous canals, en noves formes, i dirigint-se a nous públics. Ha de fer-ho, si vol sobreviure, sense perdre la seva essència, defugint els riscos de banalitzar i trivialitzar la informació, de censurar-la o manipular-la, i mantenint la mirada neta, transparent i honesta que és la seva raó de ser, el seu ADN.