Notícia

Auge de la partitocràcia: a les portes del col·lapse democràtic?

Callahan Ruiz Crític parasitòleg

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer, un dels grans exponents del pessimisme profund i l'idealisme occidental, i alhora, clar, un dels pensadors més brillants del segle XIX, va preguntar als alumnes de les seves classes a la Universitat de Berlín, si coneixien el seu assaig sobre la influència de la mentida. En veure que la majoria assentien, el filòsof va exclamar-los amb ironia: “Fantàstic! Ara ja podem parlar d'aquest tema amb coneixement de causa, perquè mai he escrit aquest assaig!”. Més enllà de la lliçó que aquest savi amb nom de cervesa va donar als seus deixebles, el cas és que també va assenyalar-los la mentida com un dels grans mals de la naixent societat contemporània. Dos segles més tard, la mentida, amb menys o més influència, forma part de nosaltres condicionant les nostres vides, les nostres relacions i, sobretot, la confiança vers els polítics.

 

Perquè la gran mentida, avui, és sentir parlar els nostres polítics de la defensa d’una democràcia que, primer, ni ells mateixos se la creuen, i segon, i molt més greu, és a anys llum dels seus valors originals. Els revolucionaris francesos, els primers que van instaurar un sistema parlamentari al continent, ho van fer segons les regles de la classe benestant protagonista, donant forma a una representativitat que restringia l’accés al poder a les butxaques més potents, i, per tant, que censurava la participació política al populatxo. Venint d’on es venia, amb el rei Lluís XVI amb el poder absolut, i amb els nobles i els clergues encara amb el dret a decidir sempre la seva, clar que tot semblava molt democràtic. Però ha plogut molt des de llavors i continuar mantenint un sistema de representativitat on el sufragi universal queda pràcticament anul·lat degut a la composició de les llistes polítiques, amb individus que no tenen ni la intel·ligència, ni la formació, ni la voluntat, ni sobretot els valors democràtics suficients, ja no té justificació. Estem sotmesos per una classe política que ja no s’amaga d’actuar i governar per al poble, però sense el poble. Us sona?

 

En efecte, aquests dèspotes 2.0 recullen la nostra confiança a través d’un sistema de vot cada vegada menys transparent, més allunyat de l’honestedat i la veritat i, per tant, cada vegada més crispat i orientat a satisfer, per sobre de tot, els interessos dels partits per sobre dels del conjunt de la població. O no estem farts de veure campanyes electorals on es diuen coses diametralment oposades a les que s’acaben fent? La darrera mostra d’aquesta ‘Política de facepalm ens l’ha acostat el president espanyol Pedro Sánchez, que fa unes setmanes va anunciar que potser dimitia. No entraré en el fet que segurament tenia motius de pes per renunciar, no ho dubto, però fer-ho a les portes d’unes eleccions, amb la mobilització mediàtica i interessada que hi ha hagut al voltant, és fer-nos creure que plou mentre se’ns pixen a la cara. Una vegada més.

 

Per tot això, el model de representativitat com a succedani del joc parlamentari ha envellit a marxes forçades, el que ha generat molta desconfiança al voltant del sistema. Si no es redreça aviat, el col·lapse d’aquesta pseudodemocràcia, altrament dita ‘partitocràcia’, serà imminent. I qui sap, potser en aquesta tabula rasa hi ha la solució.

 

Cercar publicació



Destacats


giny

giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2024

Avís legal

Contacte