Les paraules m’atrauen pels conceptes, en tant que denoten el pensament i la concepció del món de qui les empra.
Darrerament, ha estat la paraula del títol d’aquest article, “ultralocal”, la que m’ha cridat l’atenció, per l’ús que he vist que se’n fa i pel concepte que indica.
La paraula en qüestió, era usada per un periodista local en un article de la premsa comarcal, destacada en negreta, en un context de lloança de la trajectòria d’una persona vinculada exclusivament, a una població mitjana, de les que abans en deien de províncies.
La curiositat per aquesta paraula, va fer que investigués sobre el seu origen, d’entrada el prefix d’origen llatí “ultra” n’aporta una doble significació: per una banda la que fa referència a quelcom que excedeix en grau alguna cosa (intensitat), per altra banda, pot també ser allò que va més enllà d’alguna cosa (transcendència).
Juntament amb l’adjectiu “local” (del llatí “locus”) relatiu a un lloc, el prefix “ultra” semblaria indicar un extremisme d’allò vinculat a un lloc, el que comportaria necessàriament el refús a tot allò que no hi estès vinculat. També podria interpretar-se, en un altre sentit, com allò que té una aspiració d’anar més enllà del lloc mateix.
Continuant amb la recerca, descobreixo que Salvador Dalí utilitzava sovint una cita, que no era original seva, sinó del filòsof francès Montaigne, que diu: «On ne parvient à l’universel qu’à partir de l’ultra local»; traduïda al català seria “només s’arriba a l’universal a partir de l’ultra local”.
La poètica de la cita, indica clarament que la reivindicació d’allò “ultralocal” només s’entén a Montaigne i a Dalí, per tant, com una aspiració a allò universal, és a dir que només te sentit si s’aspira a arribar a abastir la universalitat del coneixement.
Immediatament em venen a la ment altres paraules amb el prefix “ultra” que indiquen aquest mateix sentit d’anar més enllà, com ara “ultramar”. On tothom interpreta que s’intenta arribar a terres llunyanes, en un bonic sentit de curiositat i descobriment d’allò nou i diferent.
L’aspiració de trobar la universalitat, el tot, a partir d’allò proper o local, és quelcom que tradicionalment ha estat vinculat a la filosofia i a l’art en general, no és estrany doncs que tant Montaigne com Dalí, reivindiquin l’accés a la universalitat a partir allò local. Tampoc és estrany que precisament siguin ells qui reconeguin la importància de la “base”, del que és proper, un cop que han viatjat pel món i que han conegut cultures i persones molt diverses, en la recerca de la universalitat.
En aquest mateix sentit l’obra de Patrick Gifreu “Dalí un manifest ultra local” ha estat també reivindicada pel col·lectiu d’intel·lectuals “Mirmanda”, que en un dels seus manifestos indiquen “...Del localisme ultrancer, no cal ni parlar-ne. És una posició que avui ningú no defensa. La clausura mental en un espai limitat, arcàdic, resultaria avui un exercici falsificat i insostenible, si no és com a ficció literària.”
El que, en qualsevol cas, no és ultra local, doncs, ni per Montaigne ni per Dalí, és l’accepció de l’exaltació del que és merament local, sense ànim de transcendir, que basa la seva suposada excel•lència només en el fet de vincular-se a un lloc d’una manera extrema, limitativa i excloent. L’ultralocal doncs, mancat de la universalitat com a objectiu, és senzillament l’embrutiment de l’ànima humana.