Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

Des del Compromís de Casp (1412), arran de la mort de Martí l’Humà i l’estroncament de la seva dinastia, el poder polític del nostre país va viure un distanciament creixent cap a la societat catalana, que es va accentuar radicalment amb els Decrets de Nova Planta (1701-1716), arran de la Guerra de la Successió. I aquest escenari no es va capgirar fins que, de primer amb el Noucentisme i les personalitats d’Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch al capdavant de la Mancomunitat de Barcelona i després amb les presidències de Francesc Macià i Lluís Companys a la Generalitat Republicana, les institucions van tornar a tenir el nostre país com a prioritat de l’acció de govern. I evidentment el període franquista, com havia passat durant la dictadura del general Primo de Rivera, va comportar una nova etapa de ruptura entre govern i país.

Aquest marc recurrentment advers ha contribuït a configurar una societat acostumada a resistir i a concebre el futur sense comptar gaire amb les institucions. La fortalesa del nostre teixit econòmic i la seva internacionalització són exponents d’esperit emprenedor i capacitat d’iniciativa. Però també ho és l’enorme energia mobilitzadora i dignificadora canalitzada per mitjà d’entitats creades en àmbits com l’educació, la sanitat, els serveis socials, la cultura, l’esport,...., que reflecteixen en bona part una vocació de corresponsabilitat i de servei públic. Fàcilment ens vindran al cap, a l’hora de referir-nos-hi, les mútues d’assistència, les escoles d’iniciativa social, els orfeons i les corals, els ateneus, les biblioteques que en el seu moment va posar en marxa la Caixa, l’excursionisme,...

Aquesta realitat ha estat fonamental per a la pervivència d’un país amb perfil propi: un país socialment avançat en què les persones individuals no es desentenen dels reptes col·lectius. I aquest esperit es va transmetre també en altre països des dels casals i les mútues que els catalans van anar-hi impulsant.

La recuperació de la Generalitat i l’arribada de la democràcia als ajuntaments van comportar que es derivessin cap al sector públic força energies que fins aleshores s’havien concentrat en accions promogudes des d’àmbits econòmics, socials i culturals privats. La concentració de recursos en les administracions ha permès en una primera etapa donar gruix a una acció política ambiciosa en benefici de la comunitat, encara que hagi pogut incidir, posem per cas, en un afebliment del món associatiu.

Però les crisis econòmiques i sanitàries i les transformacions fonamentals des d’un punt de vista tecnològic, mediambiental,... que avui vivim i afrontem deixen ben clar que les administracions públiques són indispensables però que no són pas una eina suficient per superar els reptes decisius que tenim.

Si el fracàs del sistema comunista va demostrar que la plena estatalització de la societat afavoria la inhibició social i era una forma de gestió ineficaç en contextos d’una gran exigència, també és evident que necessitem unes noves bases de convivència i de progrés que requereixen unir esforços i recursos des d’una imprescindible col·laboració publicoprivada. Això vol dir que hem de trobar i provar uns nous equilibris, també entre drets i obligacions, entre llibertat i regulació.

Els grans reptes d’avui no són compatibles amb una Administració omnipresent i reticent a una entesa i una col·laboració profunda amb els actors més rellevants de la societat, que han d’aportar la seva voluntat d’innovació, el seu compromís social i el seu dinamisme. L’Estat ha de comptar amb l’energia creadora de la societat, per tal que pugui corresponsabilitzar-se d’iniciatives quan l’Administració no sigui la millor eina per dur-les a terme. Això succeeix, per exemple, en el camp de la política de l’habitatge social, un problema d’una enorme incidència i que no es pot assumir des de la reiteració de polítiques ja fracassades. I passa també pel que fa a les conseqüències del canvi climàtic, des de la sequera que s’instal·la a casa nostra, fins a la necessitat d’una política energètica sostenible, en què l’administració pública no se’n pot sortir ni sola ni aïllada. De la mateixa manera la formació en tots els seus nivells, com a suport indispensable de la qualitat humana d’una societat i com a base d’innovació i recerca, demana noves delimitacions competencials i nous models més adaptats a l’envergadura del canvi que ens arriba, tant pel que fa a l’educació obligatòria com a la universitària i incloent-hi, d’una manera especial, la formació professional, que reclama un encaix més eficaç entre l’activitat educativa i el món econòmic.

Entrem en una etapa on la col·laboració publicoprivada serà del tot crucial.