L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal celebrava, fa un parell de setmanes, la seva convenció anual. La trobada ha demostrat, una vegada més, la inquietud de les publicacions per seguir tenint un espai competitiu, eficient i útil en l’oferta informativa catalana.

La periodista Mònica Terribas va presentar una ponència sobre la informació de proximitat en temps d’immediatesa i va explicar la dificultat amb què s’han trobat els partits polítics, a molts pobles i ciutats, per aconseguir persones disposades a formar part de les seves candidatures. Una circumstància fàcilment contrastable amb candidats i candidates de municipis petits i mitjans.

Terribas atribuïa aquesta dificultat a una creixent tendència a l’individualisme. És a dir, que estem inmersos en una dinàmica social que ens porta a preocupar-nos i a ocupar-nos essencialment d’allò que ens afecta directament a nosaltres, deixant en un segon pla o, fins i tot, no deixant cap espai a les qüestions del nostre entorn o dels col·lectius dels quals formem part. No només s’observa a la política local, també passa a les entitats i associacions.

Més enllà de la tendència general a l’individualisme, a les portes d’unes eleccions municipals, hauríem de pensar si hi ha altres elements que desincentivin la participació a la política local i si, d’alguna manera, els podríem revertir.

Els alcaldes i molts regidors tenen una dedicació de 24 hores, 365 dies a l’any. Perquè en els municipis passen coses a qualsevol hora i perquè sortir a fer una passejada es converteix en un despatx improvisat on s’atenen visites sense cita de veïns i veïnes preocupats per coses, més o menys importants, de qualsevol àmbit del govern local. També perquè els caps de setmana cal atendre compromisos socials. Quina entitat no vol que l’alcalde vagi a entregar els seus premis o a tastar la paella popular que ha organitzat la seva entitat?

És fàcil que hi hagi electes, amb dedicacions parcials i sous molt per sota dels que tindrien en el seu exercici professional, que durant el seu pas per l’ajuntament tenen incompatibilitat per treballar en el municipi. Això afecta sobretot professionals liberals vinculats a l’urbanisme i l’arquitectura.

A més, per raons legals, ètiques o estètiques, el fet que una persona es dediqui a la política local afecta el seu entorn familiar. Primer de tot, perquè dificulta molt la conciliació familiar, un aspecte que les dones viuen amb més patiment. Potser per això actualment només hi ha un 30% de dones alcaldesses a Catalunya. I després perquè posa el seu entorn familiar en una mena d’aparador social que fàcilment pot ser objecte de xafarderies i crítiques fàcils, a vegades injustes i sovint falses.

A més, ara, amb la impunitat de les xarxes socials, ha arribat la barra lliure de l’insult. Poques coses generen tanta impotència com rebre desqualificacions de qui ni tan sols et coneix.

Amb aquest panorama s'entén que costi trobar candidats a governar els ajuntaments. I els necessitem. I molt. Ens agrada tenir dirigents propers a qui posar cara i nom perquè sovint són els qui millor i més ràpid ens resolen les qüestions del dia a dia.

Els qui hem decidit fer la nostra aportació a la comunitat per altres vies o els qui directament han decidit no fer-ne de cap mena, pensem-nos-ho dues vegades a l’hora de deixar-nos endur per la desqualificació gratuïta, per la crítica sense fonament o per mirar cap a l’altre costat davant de l’insult.

No caiguem en la demagògia de demanar que electes locals s’abaixin els sous. Han de cobrar el què correspon a una feina amb aquest nivell de dedicació i responsabilitat. Perquè necessitem els i les millors, no els més barats. Perquè allò que és barat sempre acostuma a sortir car.