Ara que som a la vetlla de les vint-i-dosenes eleccions municipals de l’actual tirallonga m’han vingut a la memòria els tràfecs que vam patir els diaris i revistes comarcals a les de 1979, i unes quantes més, per sortir al carrer l’endemà al matí amb els resultats de tots els pobles i la seva traducció en regidors. Els de la meva quinta ho recordaran amb la nostàlgia i la tendresa amb la que es rememoren les batalles de joventut; als companys de les darreres fornades els pot servir per entendre quina mena de pedra havíem de picar.

Avui és ben fàcil muntar la nit electoral en una Redacció: n’hi ha prou amb connectar-se amb el web del ministeri o de la conselleria, segons quina mena de comicis es tracti, i anar comprovant cada pocs minuts quants municipis hi consten amb el cent per cent escrutat. Són dades que van a missa si la Junta Electoral no determina el contrari. La seva font són les còpies de les actes que els presidents de les meses electorals lliuren als funcionaris municipals encarregats de recollir-les i portar-les a les oficines de l’Ajuntament, on són ràpidament introduïdes a l’aplicatiu governamental. L’autoritat competent va decidir ja fa uns anys que els ciutadans tenien dret a anar a dormir sabent qui havia guanyat, de manera que aquest procediment de recollida, transmissió, agregació i publicació de dades gaudeix de prioritat. Els mitjans informatius només cal que recullin les xifres que ofereixen les webs, que també estan a l’abast de qualsevol ciutadà.

Això és un avantatge i un inconvenient per a la premsa impresa, ja que l’endemà al matí el lector ja coneix els resultats del seu poble o ciutat. Si no els ha buscat a la web oficial, els ha llegit a la pantalla del televisor on TV3 els fa desfilar municipi per municipi en una cinta contínua a la part de sota. A Manresa, la meva ciutat, la web de l’Ajuntament permet seguir la progressió de l’escrutini al minut, fins i tot barri per barri, amb tota l’emoció d’un bon partit de bàsquet quan els capdavanters van molt igualats.

Però fa quaranta-quatre anys no hi havia res d’això. Ni webs governamentals, ni municipals. Ni tant sols existia la web, que no va ser inventada fins al cap d’una dècada. Les informacions circulaven per via telefònica, postal o fax (pregunteu als avis). I la única manera de completar el quadre de resultats d’una comarca municipi per municipi, que és l’important en unes eleccions locals, era bastir una xarxa d’informadors i fer-los treballar de nit.

Una font de dades eren els partits polítics, que en aquella època tenien molts afiliats amb ganes de treballar i això els permetia situar interventors a molts col·legis electorals. Quan acabava el recompte rebien una còpia de l’acta i notificaven el resultat a la seu del partit, que solia habilitar una sala de seguiment amb una pissarra on anava apuntant les dades que li arribaven per aquest sistema. Però com que per anar ben servit cal fer-se un mateix el llit, els mitjans procuràvem tenir una xarxa pròpia de corresponsals, col·laboradors, amics, coneguts i saludats que s’avenien, si calia, a anar fins el col·legi electoral a mirar la còpia de l’acta que es penjava a l’exterior.

Entre una cosa i l’altra s’anava omplint la graella. L’heroi de la nit era el cap de secció encarregat de muntar la xarxa i de treure gent del llit, si calia, per evitar la vergonya de deixar en blanc les caselles d’un poblet. Fins i tot si era un poblet sense quiosc i sense cap subscriptor. Tots els ciutadans mereixien el mateix respecte informatiu. Els grans mitjans parlaven de les capitals i del còmput espanyol global; la nostra guerra era i és una altra.