(“Cause we made a promise we swore we'd always remember / No retreat, baby, no surrender”)
Born in the USA de Bruce Springsteen

Sí, això també és una carta d’amor a Bruce Springsteen. És una més de les desenes que he llegit els darrers dies als mitjans, i una més dels milers que encara queden per escriure, espero. He de confessar que fa dies que tenia clar que el Boss seria el tema del meu article. Normalment trio unes hores abans de lliurar el text la matèria sobre la qual girarà, però aquesta vegada, no tenia cap dubte.

He fet un exercici de memòria per recordar quan va entrar a la meva vida Springsteen. Fa tants anys que m’acompanya, que si us dic la veritat, no he aconseguit rememorar la primera vegada que el vaig escoltar. Sé que va ser al tocadiscos on la meva mare escoltava els seus autors preferits, això sí. Recordo que el cap de setmana posava música, i recordo com si fos avui la portada del Born in the USA sobre la tauleta del menjador. Aquells pantalons amb la gorra vermella! A ningú li cauen tan bé uns texans com al rocker de Nova Jersey. Encara ara, amb 73 anys.

També recordo que en aquella època teníem un conill. El meu germà portava a casa qualsevol cosa que es movia... Voltava per les habitacions i s’amagava a qualsevol racó. Només hi havia una manera de fer-lo sortir: posar-li música de Bruce Springsteen. Sonava la guitarra del Boss i apareixia al menjador. S’ha de reconèixer que l’animal tenia bon gust musical.

No recordo quan va començar el meu idil·li amb Springsteen, però sí que puc reconèixer que divendres, abans del primer concert a l’Estadi Olímpic, tenia por. Em feia por no tornar a veure sobre l’escenari l’huracà Springsteen. No sentir aquella energia sobrenatural que pot amb tot, que sacseja tot allò que toca. M’equivocava. Igual que al menjador de casa quan tot just era una adolescent, divendres el Bruce em va fer renéixer.

Els que han tingut la sort d’haver-lo vist alguna vegada -o unes quantes- estaran d’acord amb mi. Springsteen és dels pocs que té la capacitat d’aconseguir que 55.000 ànimes s’uneixin en una sola. Surt a l’escenari, i el món es para. Quan canta, sobre la terra només hi sou ell i tu.

Bruce Springsteen és antídot contra la tristesa. Potser per això som tants els que el cap de setmana desitjàvem veure el Bruce de sempre. Divendres, quan vaig sortir de l’estadi al final del primer concert a Barcelona, ho vaig fer convençuda que aquell Springsteen havia desaparegut. “Són 73 anys, Eva, has d’assumir-ho”, em deia. Així que diumenge, vaig tornar a l’Olímpic amb el ferm propòsit d’acomiadar-me del Boss. Després de dues hores de pluja, i tres de concert, no només no em vaig acomiadar d’ell, sinó que tinc clar que encara queda Bruce per estona.

Bruce Springsteen té 73 anys, sí. Bruce Springsteen no es mou per l’escenari com quan en tenia quaranta. Bruce Springsteen no té la mateixa veu que quan en tenia vint. Però Bruce Springsteen segueix sent The Boss.