D'entrada no saps què fer. Estàs paralitzat. Mut. Voldries apartar la mirada, però no pots. De cop, es gira cap a tu. Té una expressió sorneguera, violenta... No... Està emocionat, envalentit i només et mira perquè li atorguis allò que li falta. I sense pensar-ho, entre una barreja de nervis i por, li somrius. És això el que buscava; aprovació. Un simple gest de llavis que valida cada mastegot i tots els insults que li etziba a aquell pobre nano. Un dijous d'octubre entre la classe d'educació física i socials, l'Adrià va deixar de ser un company i va convertir-se durant els quatre anys de l'E.S.O en 'el marica'.

Aquest va ser el primer cop que vaig viure l'assetjament escolar. No ha estat l'únic. Des d'aquelles quatre clatellades he vist insults i agressions a gent que, de cop, perdien el seu nou i passaven simplement a ser reconeguts amb un adjectiu. 'El moromerda', 'la barbuda', 'el guenyo', 'la gorda', 'el pèl-roig'... La paraula en si tant hi feia. Simplement s'agafava qualsevol persona amb un tret distintiu fora del que es considerava habitual, i se li penjava una diana a l'esquena.

M'agradaria poder escriure que alguna vegada vaig intervenir. Recordar algun dia on aixeques la veu per explicar a algú el què passava. Haver fet un mínim, i no donar l'esquena a tots aquells oprimits, simplement per evitar que em relacionessin amb ells. No vaig fer res. Mai. L'única cosa que repetia era aquell somriure gèlid de la primera vegada. Una expressió facial que em salvava a mi de ser un pària, però que condemnava a qui no m'havia fet res a continuar patint. Suposo que creia que estant-ne al marge feia el que tocava.

He trigat anys a adonar-me que la neutralitat no existeix. La covardia sempre m'ha fet estar en el mateix bàndol; el dels violents. A diferència de tots els agredits, mai he estat sol. Els que ens quedàvem a prop i miràvem érem majoria. De fet, encara més enrere, hi havia qui podia evitar-ho directament però decidia fixar els ulls cap a una altra banda. Són «coses de nens, ja s'ho arreglaran», deien.

Fa dies que escolto expertes, tertulians, professores, pares, mares i víctimes que en parlen. Llegeixo paraules com: protocol, prevenció, drets, protecció, teràpia, educació... Tothom apunta que el problema de l’assetjament escolar no és fruit d'un sol factor. Tots ens hi hem d'implicar més. Els observadors hem de deixar de ser còmplices silenciosos, cal denunciar i assenyalar als agressors. Per això, encara dol més el que hem vist aquests darrers dies a Madrid, on un estadi de futbol amb més de 80.000 persones ha aplaudit un futbolista per haver etzibat un cop de puny a un rival al pàrquing després d'un partit. Un greu error que s'ha tornat a repetir dins d’un pavelló de bàsquet del mateix club, on es va ovacionar un jugador per haver lesionat un company de feina amb una clau de judo. Dos casos on els menors veuen com davant d’un conflicte violent la resposta no és mirar i callar, sinó com públicament es premia i protegeix la figura de l'agressor. Aquestes actituds també formen part del que es viu a les aules. Els menors veuen en aquests exemples com se suposa que han de reaccionar en un conflicte violent. El 'bullying' va més enllà del que passa dins de les escoles. Toca abaixar el somriure i no deixar-ne passar ni una més.