Durant molts anys, jo vaig pensar que el feminisme no calia. A casa érem cinc germans. Jo era l’única dona i vaig créixer envoltada de mascles. Tot i aquesta realitat, vaig ser la primera dels cinc en entrar a treballar a l’empresa familiar i assumir funcions directives i amb els anys vaig acabar rellevant el meu pare en diversos càrrecs. Al llarg de la meva vida professional, he viatjat per tot el món, quasi sempre sola, i he viscut poquíssims episodis de discriminació pel fet de ser dona. He fet negocis al nord de Nigèria, on impera la Xària, una de les versions més radicals i masclistes de l’islamisme. Als països musulmans se celebra la festa del xai 70 dies després de la fi del Ramadà i a cada casa es mata un animal. La recol·lecció de les pells i la seva posterior venda als industrials és un mercat dominat per alhajis. Els alhajis són homes rics que han visitat la Meca -d’aquí el seu nom- musulmans i polígams. El súmmum del masclisme, vaja. Doncs vaig relacionar-me amb ells durant anys i sempre em van tractar amb la màxima professionalitat i respecte.

I si explico aquesta anècdota, és per il·lustrar que la gran lacra no és ser dona, ni tant sols ser negra. L’estigma imperdonable és ser pobre. I aquí és on rau el problema, que la part alta de la piràmide social l’ocupen homes blancs occidentals i les bases estan farcides de dones, sovint de pell fosca.

Amb això només vull dir que el gran repte és el de la igualtat econòmica i d’oportunitats per a tothom, sense excepcions de cap mena i que la lluita feminista ha de vincular-se a la lluita per l’equitat i la justícia social perquè son en realitat dues cares de la mateixa moneda.

Que les dones tenim les mateixes capacitats que els homes és una obvietat, que ningú amb dos dits de front posa en dubte. Fa anys que som majoria a les universitats, als equips mèdics dels grans hospitals i als laboratoris farmacèutics, per posar només alguns exemples. On ens cal tenir més presència és als llocs de poder, allà on es decideix el futur.

Hi som a prop. Les nostres filles ho veuran segur. Aquesta lluita ha vingut per quedar-se i l’estem guanyant.

I posats a demanar, a mi m’agradaria que aquest ‘assalt al poder’ fos amb estil propi, no un mer relleu, ni adoptant velles formes. No es tracta només de canviar les persones, sinó de substituir un marc mental definit per una longeva societat patriarcal, que mostra signes clars d’obsolescència. I definir-ne un de nou en clau femenina, basat en l’empatia, la sensibilitat i les emocions, on es tinguin en compte les necessitats dels demés i la compassió ocupi un lloc destacat. Un univers d’expressivitat i comunicació on es valorin les habilitats per establir i mantenir relacions socials. On vacil·lar a l’hora de prendre decisions i cercar consensos per assegurar-se que es prenen les més adequades sigui una virtut. I on una no s’hagi d’amagar de posar en dubte la seva vàlua i la seva capacitat quan se li ofereix un ascens professional. Això no és una feblesa, sinó la millor manera de començar un projecte.

Qualitats com l’agressivitat, la competitivitat, la seguretat, l’èxit i l’autoestima -sovint excessiva i infundada- estan molt vistes. I ja sabem cap on ens porten, quin tipus de societat en resulta. Això no va d’èxit o fracàs, de febles i forts, de guanyadors i perdedors.

A mi m’agradaria que nosaltres juguéssim una altra lliga, en la que la igualtat d’oportunitats per a tothom no fos una entelèquia.