L’escenari queda mut. Els actors acaben d’interpretar un acte d’alta intensitat dramàtica. La força de les emocions deixa el públic corprès, expectant per saber què passarà a continuació. Aquell silenci necessari hauria d’haver durat no gaire més de deu segons, però una irrupció ja massa habitual entre el públic trenca, una vegada més, la màgia del teatre. Sona un mòbil. Un segon, dos segons, tres, quatre... fins a vint segons de melodia aguda, estrident i molesta.

La desagradable distracció fa que els actors abandonin momentàniament els seus personatges per mostrar sense màscares un disgust que és real, gens fictici. El disgust es palpa també en tota la sala. La persona descuidada i irresponsable, que ha estat incapaç d’apagar o de treure el so del mòbil abans d’entrar al teatre, té la barra de contestar la trucada, i es converteix així en el centre d’atenció de l’espectacle. L’espera es fa eterna fins que, de nou, totes les mirades poden tornar a l’escenari. No passaran gaires minuts i tornarà a sonar un altre mòbil.

Ja no és només el to d’una trucada telefònica allò que fastigueja. El mòbil s’ha convertit, segons la meva opinió, en l’enemic públic número 1 en teatres i concerts. Hi ha persones que es poden arribar a passar tot l’espectacle amb el dispositiu encès entre les mans i els braços alçats fent fotos i gravant vídeos. Altres seran més discretes, però no menys emprenyadores. Quin malson, haver de suportar davant teu el pesat o la pesada de torn! No entenc com, en aquest món en què la tecnologia s’ha instal·lat en la realitat que ens envolta 24/7, hi ha persones que són incapaces de desconnectar i de deixar-se portar, assaborir, meravellar-se davant d’un espectacle en viu.

El mateix relat el podem traslladar a molts altres contextos, és clar. És un gest instintiu seure a la sala d’espera d’una consulta mèdica i agafar el mòbil. Abans, l’hàbit era fullejar un diari o una revista. O, qui no recorda aquell temps en què anàvem al tren i els nostres pensaments es perdien en el paisatge o conversàvem amb persones conegudes o desconegudes? També era freqüent endinsar-se en les pàgines d’un llibre. Ara, no cal que ho digui, gairebé tothom té el nas enganxat a la pantalla.

Aplaudeixo el meu admirat Bob Dylan per la iniciativa de prohibir l’ús dels telèfons mòbils en els seus concerts. Recuperem per fi, ni que sigui en casos puntuals com aquest, el gaudi de focalitzar tots els nostres sentits, la nostra mirada, tota la nostra atenció i les emocions en allò que passa a l’escenari. També el cineasta Quentin Tarantino mereix la meva consideració per haver impedit la captació de fotos i vídeos en els actes de presentació del seu llibre. Tant de bo aquesta norma es converteixi en quelcom normalitzat ben aviat. Serà un senyal que, com canta el Premi Nobel de Literatura, els temps estan canviant (‘The times they are a-changin’). Crec que hauríem de practicar l’exercici de poder viure una estona amb la satisfacció de no haver de dependre d’una addicció tecnològica que ha acabat tornant-nos una mica màquines a tots plegats.